CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dimarts, 9 de novembre de 2010

4 anys de l'asignació.....

un dia: 9 de novembre de 2006
un lloc: ICAA, palau de mar (bcn)
un desig: veure a la meva filla
un somni fet realitat: 3 fotos i un expedient
una personeta, la meva filla: L'AINA, la LIN YI TIAN

doncs així, ni més ni menys, i envoltada de la meva familia i amics, em vaig converir en mare de l'aina, la millor experiència de la meva vida, sense cap dubte!
per més que ho recordi, que ho imagini, que vegi les fotos, el vídeo, ..... crec que per anys que passin, mai podré oblidar cada un de tots els sentiments viscuts aquells dos dies......
recordo com si fós ara el que vaig fer el dia 8 després de la trucada....... i recordo perfectament el dia 9..... mai ho oblidaré......
si hi ha alguna cosa que em fa por perdre en aquesta vida és just el record d'aquell moment....., el moment que vaig parir la nena més bonica i dolça del món, l'aina.

tot va començar el dia 8 de novembre de 2006.....
quan gairebé tots els nostres companys ja teníen hora a l’ICAA nosaltres encara estavem esperant la trucada…..
A ben dinat….o a mig dinar…no ho sé, perquè a partir d’aquell moment vaig deixar de dinar……vàrem rebre la trucada que tant estavem esperant. Éren les 14:35….
Al despenjar em diuen:
…”ets la sílvia”????? sisisisisisisisiisisiss
Enhorabona, sou pares!!!!!!!!!!....demà a les 11:30 sigueu aquí i us entregarem l’expedient.
Érem pares…si si nosaltres!!!!!
Vaig penjar el mòbil, perquè la trucada la vàrem rebre allà…..mai el llençaré…
Salts, abraçades, plors, trucades, emocions………SENTIMENTS!!!!

Aquella tarda va ser rara……era una barreja d’alegria i nerviosisme que no ho sabria definir…..el que si que tenia clar, és que em llevaria i quan tornés a casa ja sabria quin era el secret més ben guardat des de feia 14 mesos!!!!!!!

Aquell matí del dia 9 de novembre, vàrem matinar….i és que no només ens assignaven a nosaltres, sinó que a una pila d’amics amb els qui havíem compartit tantes i tantes bones estones……i que no ens volíem perdre el seu moment…..
Allò era un festival per les emocions……no recordo si feia fred, jo no entenia, per mi aquell dia, el dia era el més radiant del món.
Després d’emorzar en un bar pròxim a l’ICAA amb tota la família del cor ens vam dirigir tots plegats cap al palau de mar, edifici on abans era l’icaa.
Bé, esmorzar crec que només ho van fer uns quants, perquè a mi no m’entrava rès!!!!!
Aquell curt trajecte va ser màgic…..no oblidaré mai aquells riures, aquells nervis, aquelles llagrimes, les abraçades els petons…….tot barrejat, era el millor que tenia al meu voltant, tots aquells a qui tant he estimat i estimo.
Havia arribat l’hora per uns, i tots els esperavem a fora que sortissin amb 3 fotos a les seves mans, amb les seves filles.
El meu cor anava a tres mil per hora……era una alegria constant cada vegada que sortia algú amb les fotos de la seva petitona……
Jo no em podia esperar més…..no podia esperar que arribés les 11:30, així que recordo que vaig agafar la ma d’en lluís i sense que ell s’adonés del que passava es va trobar a dins de l’ICAA demanant que ja que érem allà i quasi tots els nostres amics ja tenien la seva assignació si era possible que ens donéssin la nostra.
Sense saber-ho, la persona que ens va atendre, era la mateixa que tenia el nostre expedient.
Ens va dir com us dieu???? I amb un gran somriure diu passeu, el vostre expedient és aquí dins.
Crec que fins i tot ella veia els batecs del meu cor…….
Va ser un moment molt dolç que recordo amb molta tendresa…….ens va dir que teniem una filla preciosa, que era molt petitona i fins i tot ens va dir la data de naixament, detall que ni tan sols ens en vam adonar fins després…..l’únic que volíem era veure la seva carona. Durant aquells instants no ens importava ni quina edat tenia ni on havia nascut…..només la volíem veure a ella.
Va marxar de la sala i ens va deixar sols……i junts vàrem obrir aquell expedient, vàrem passar la primera pàgina i allà hi havia les tres fotos……finalment l’aina ja tenia cara, era ella, única, la nostra filla.
L’enamorament va ser instantani……no vaig tardar ni mig segon a fer-me meva aquella cara….no us puc definir com em vaig sentir, crec que no hi ha paraules.
Rès m’era extrany, al contrari…és com si la coneixés de sempre……aquells cabellets de punxa , aquells ullets negres i rasgats i aquella boqueta amb forma de cor. L’aina ja era una realitat.
No sé com, en lluís va tenir l’habilitat d’aixecar una ma enlaire i grabar tot el que feiem…..us confeso que el vídeo ho diu tot, no el puc veure massa sovint, és massa emocionant.

Després d’estar parlant una estona amb la noia que ens va donar l’assignació i poder-nos centrar i adonar-nos de l’edat que tenia i d’on era,vam sortir corrents a ensenyar la foto a la meva mare que estava emocionadíssima!!!!
A partir d’aquí, ja us podeu imaginar el que va passar…….petons, abraçades, fotos i més fotos i moltes emocions.
Finalment arribavem a l’altre extrem del fil vermell, la nostra petitona era la carona més dolça que mai havíem vist……, i de la que mai més ens separaríem......


hi ha moments a la vida que per anys que passin perduraran intactes en el nostre cor i en la nostra ment.
gràcies reina per fer-nos viure tot el que hem viscut amb tu!


la trucada.....


moment inmortalitzat!


l'aina, per fi veiem la seva carona.....


després de gaudir de molts moments, presentem l'aina als amics....


ja som 3!!...... esperar ha valgut la pena! som els més feliços del món.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

POR FAVOR SILVIA, ESTOY EN LA OFICINA Y TODOS ME PREGUNTAN QUE QUÉ ME PASA!
COMO LO CUENTAS, LO HACES DE TAL FORMA QUE ES COMO SI HUBIERA ESTADO ALLÍ.
ESPERO REVIVIR ESTE MOMENTO CON TIGO DOS VECES MÁS COMO MÍNIMO, MI ASIGNACIÓN Y LA TUYA.
UN BESO PRECIOSA, Y FELICIDADES.

MARTA

Anònim ha dit...

Doncs aquest dia 8 va ser el pitjor de la nostra vida ..... al menys fins a darrera hora del vespre.
Van arribar les 3 i no ens havien trucat.... Finalment una persona em va dir que el nostre expedient i dos més els tenia l´única noia que treballava a la tarda i que havia marxat a dinar .... evidentment algo que no vam fer nosaltres, jajajaja, però que a dos quarts de 4 ja hi seria
Ara ho recordo amb risses, però va ser horrorós, de 4 a 5 poder vaig trucar mil vegades i la noia de la centraleta dient-me que no hi havia ningú. Al final prop de les 6 de la tarda li vaig dir és igual vostè passim ..... piiiip, piiiiip... al menys cincuanta vegades. Jo desesperada, dient-li al Francesc que marxava cap allà a veure que passava. Finalment em va contestar un senyor que em va dir era el subdirector i que no en sabia res. Li suplico que busqui a la persona i finalment em diu espera semba que al cuarto de bany hi ha llum. Espera interminable ....
Finalment s´hi posa i em diu, m´estava retocant (quasi la mato per telèfon) i em comença a explicar que mai va a dinar a casa però aquell dia havia decidit fer-ho, no se que d´un embús, jo escoltant-la histèrica, finalment la tallo i li dic: Però a quina hora venim?????
Aissss finalment va ser com si m´haguessin tren una tonna de sobre, quina tarda vam passar. Però a partir d´aquí.... doncs no cal que digui res més tu has descrit els meravellosos sentiments pels quals vam convertir-nos en els pares de l´Abril Chun, el millor que ens ha passat a la vida.
Petonets, Fina

www.mardargent.es ha dit...

Hola Silvia,
Quin fart de plorar que m'acabo de fer... Nosaltres estem esperant aquesta trucada màgica. Vaig amb els dos telèfons penjats del coll mentre treballo, i sembla que sento vibrar el mòbil en tot moment. Es una espera emocionant però angoixosa. Avui ja donava per perdut el dia, ja no ens trucaran perquè es la una. Però et van trucar al migdia, així que encara hi ha esperança.
Moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres. Aquests dies només trobo consol amb les vostres paraules i històries. La resta del món no sembla entendre... perquè jo em sento així i el món no es para?
Un petonet ben fort!!

Anònim ha dit...

SILVIA CORAZON...NUNCA NUNCA OLVIDARE VUESTRAS FOTOS CON LA ASIGNACION EN LA MANO ENLA PUERTA NUNCA ...
LLORÉ DE TANTA ALEGRIA, TANTA EMOCION, LO SENTI COMO SI ESTUBIESE AL LADO VUESTRO!!!..que cosas lA VIDA COMO NOS VA UNIENDO
A mi me quedaba esperar hasta el 5 abril del 2008.

UN SUPER ABRAZO
Manuela

María ha dit...

silvia, yo también me acuerdo perfectamente de vuestras fotos a la salida. Recuerdo que viajasteis sobre mediados de dici
e+6666666666666666+(esa es irene) diciembre, hace tanto "que nos conocemos"!

Un besazo y espero seguir viendo como crece Aina y vuestra familia.

maría

Silvia - Desenredando el hilo rojo ha dit...

Ay, tocaya. Ay, por favor... creo que he leído como fue esto en unas cuantas ocasiones pero SIEMPRE consigues hacerme llorar. Sabes que en esta espera, y más en la primera, siempre te preguntas cómo será este momento. Yo he vivido vuestro momento cada vez que lo cuentas... y has conseguido que viera por los ojos de la cámara que grabó todo (algún día tienes que enseñarnos ese video, que me muero por verlo). Muchísimas gracias, tocaya, por hacernos partícipes de vuestro momento. Espero algún día poder contar el mío.
Un abrazo fuerte

Bet ha dit...

Silvia, que emocionant!!! aquests records que compartiu ens dónen esperança perquè veiem que els somnis es compleixen!!

Felicitats!

Ester ha dit...

Me encanta cada vez que haces una entrada con este momentazo!!!!!! creo que la foto tuya con el móvil nunca la había visto..y tienes una carita!!!

Que ganas de vivir todo lo que cuentas....

Muchos besitos, ESter.