CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




divendres, 19 de novembre de 2010

no t'oblidem...

fa dos anys que ens has deixat, però el teu record és tan gran que el bui es fa insuportable!
que poquet temps vas compartir amb l'aina, i el que t'enyora!

dimecres, 17 de novembre de 2010

sense paraules.....

avui no és el sant ni l'aniverasri de cap de casa.... sembla que s'hagi avançat el nadal en tot cas, .... però no.....
tot és gràcies a la web que amb tant d'amor varem crear fa anys.....
gràcies a filladelcor, www.filladelcor.com, la verónica de tenerife ens va conèixer i ens segueix a través d'aquest bloc....

fa dies em va demanar participar a la coltxa de l'ona, però quina ha estat la nostra sorpresa quan avui al migdia al arribar a casa ens hem trobat amb un paquet ben gros!
l'aina, emocionadísima, quan algun paquet porta el seu nom, s'ha posat molt contenta.
al veure el tamany del paquet i veure de qui era, de seguida he anat a buscar la càmera de fotos.....

Veronica, mil gracias por todo, te has pasado!!!!!! me has echo emocionar muchooooo, muchooooo.......
cuanto cariño en tus detalles, en tus escritos.... indescriptible.
Me emociona de verdad pensar que esta pequeña ventanita pueda llegar a algun corazón y me devuelva tanto cariño.
de verdad que no tengo palabras para agradecerte las risas y las emociones de aina, y las mías......
ojalá las fotos tuvieran voz, pero espero que las disfrutes tanto como hemos disfrutado nosotras este momento.
miles de gracias por todo.
Estos dias son de los especiales, los que te hacen sentir que ha valido la pena utilizar las nuevas tecnologías, y asomar un poco la cabeza.

diumenge, 14 de novembre de 2010

fotografia de la setmana



és del dissabte, al nostre estimat montseny!
a l'aina li agrada molt fer sortides a la muntanya, i nosaltres estem encantats de que li agradi, és clar......
així que aprofitant els màgics colors de la tardor i la bonança climatològica ens varem escapar al nostre raconet preferit.....

dijous, 11 de novembre de 2010

esperant que serveixi per alguna cosa......

segur que tots heu sentit a parlar del cas "piedad"......, aquesta nena de les illes canaries que en la seva curta edat ja ha passat per tot un calvari.
jo ja he parlat moltes vegades en aquest bloc de que em dona la sensació que sempre està més protegit el fet de ser pare o mare biològic que el real dret de l'infant a tenir una familia, almenys aquesta és la sensació que tinc.

ja sabeu que jo sóc les que defenso els pares i les mares que ho volen ser, independentment si el nexe d'unió és o no biològic.....
quina culpa ténen els nostres fills dels nostres errors o de les nostres decisions?
aquesta nena era feliç amb la seva família..... si si , la seva familia, no la que li va donar la vida, la que l'estava ensenyant a viure-la..... però una sentència es va cuidar de trencar una infància feliç.......

i com està la cosa?
doncs malament.... una nena patint i una família també.... perquè? er la biologia i la genètica!
ara resulta que la genètica la podem alterar, modificar i canviar-la d'arrel..... però només als laboratoris, és clar.....
a la vida real, la genètica continúa sent això, i els sentiments no conten.

aquest és l'escrit de la mare que segueix lluitant per recuperar la seva filla:

Hola, mi niña del alma:

Te escribo esta carta con la esperanza de que algún día pueda llegar a tus manos. No sé que edad tendrás entonces pero nada habrá cambiado, los sentimientos no se difuminan ni se pierden en el espacio.

Decirte que, desde hace tres años, muchas veces te hemos escrito, tus hermanos, yo…tu familia, que nunca te hemos olvidado ni te olvidaremos jamás; que tuvimos el orgullo de que formaras parte de nuestras vidas y que ese hueco que anida en nuestros corazones, estará siempre reservado con tu nombre, para ti.

Que no ha sido fácil el camino, que lo hemos intentado todo para que supieras que nunca te hemos abandonado y para recordarte lo gran persona que eres, lo inmensamente generosa que fuiste con nosotros, y que igual que eran auténticos tus besos, abrazos y achuchones, los nuestros también eran reales y traspasaban los rostros hasta fundirse en un arcoiris repleto de matices de afectos.

Que sepas, niña de mi alma, que tu cama seguirá aquí en nuestro hogar, que tu cajita de recuerdos está intacta, que tu ropa continúa guardada entre jabones de jazmín, en las gavetas que tantas veces abrieron y cerraron tus pequeñas manos.

Los libros, tus libros, inmersos de colores y contenido, mantienen vivas las estanterías y las fotos, nuestras instantáneas, perviven colgadas en las paredes de nuestra casa y forman parte del paisaje de cada día.

Que he rogado a Dios, ¡no sabes cuánto! que estés bien, que no te olvides que vales mucho, que eres ¡grande, grande! pero vulnerable también. Que sigas sonriendo e iluminando tu rostro con esos ojos de ángel, como lo sabes hacer, y cuando tengas ganas de llorar pidas ayuda, porque, mi niña, tú nunca has hecho nada malo, no eres culpable de nada, sólo has hecho bien y has regalado momentos dichosos a quienes te hemos querido.

Mi querida niña, yo estoy bien, todos estamos bien. Tu hermana mayor ya es médico, como tú querías ser. Tu maletita roja de Reyes, con la que tantas veces utilizaste el fonendo auscultando a tus muñecas, sigue en tu habitación. Tu hermano mayor, alto y de un enorme corazón, algún día te elevará de nuevo hasta el cielo, con sus brazos, hasta que roces las nubes, y tu hermana pequeña ya está en el Insti, como ustedes decían. Ella guarda sus zapatos y su ropita más especial para ti, porque la vida lleva su rumbo y seguimos adelante aunque te echamos de menos mucho, pero estamos juntos. Lo más que importa es que tú estés bien ¡ojala hubiese un hilo de seda invisible que llegara a ti y como Campanilla te susurrara al oído lo cerca que estás de nosotros!

Nunca nadie ha entendido que yo no podía “entregarte” sin luchar, a un abismo tangible, con los argumentos de peso que teníamos a mano. No podía permitir producirte un desgarro afectivo porque eras una niña feliz y que tu sonrisa y carcajada se convirtieran de repente en un llanto inconsolable, ni que tus días luminosos los cubriera para siempre el ocaso. No han querido ni verlo ni entenderlo porque, a veces, las personas mayores son así, se equivocan y no rectifican y a los niños pequeños les silencian su voz.

Le doy las gracias, mi amor, a tu madre biológica por haberte traído a este mundo, pero al mismo tiempo ruego que no sea para que sufras más. Les doy las gracias a muchos miembros de tu familia biológica por habernos comprendido, ayudado y alentado. No importa, vida mía, lo que haya podido pasar, yo soy una persona adulta y tengo alternativas y recursos para salir adelante, pero sí nos importa qué te pueda ocurrir a ti y cómo te sientas.

Me gustaría que hubieses seguido en casa, adquiriendo principios como los de tus hermanos, cuidando de ti, tomando las medicinas a tus horas, jugando al Monopolio, a Gestos, a Quién es Quién…comiéndonos el potaje todos juntos y verte amasar gofio, disfrutando con tu hermanita pequeña. Hablar de Alicia en el País de la Maravillas, de Winnie de Pooh, y darnos el abrazo gigante cada vez que llegaba la noche.

Tus perritos, Gara, Fisco, Fotingo, tus gatos, Gandhi, Alba y Negrita siguen bien, tan juguetones y cariñosos como siempre, a pesar de que nunca dejan de hacer travesuras. Todo sigue en su lugar, el parque, los columpios, el kiosco, las aceras, las flores…tus geranios.

Pequeña niña, si algún día sólo crees escuchar al silencio, ten por seguro que sigue latiendo el amor en nuestros corazones, que el cielo es azul, que las gaviotas surcan el mar y el romero de tu patio continúa con su tierra húmeda, bordeado de musgo verde, al lado de esta puerta que siempre seguirá abierta para ti.

Soledad Perera, julio 2010.

sembla ser que hi ha una iniciativa de PRODENI per tal de que la nena torni amb la seva familia...., tant de bo les firmes serveixin per alguna cosa.....

desig!!!!!!

quant de temps que feia que no en rebiem cap!!!!!! quina alegria!
a més a més, és un desig molt i molt especial.... tots ho són molt, però aquest vé de la nostra familia del cor, de la mònica, del sergio i la xènia.

Amb ells hem compartit els millors moments de la nostra vida.....
l'assignació, el viatge, moments molt especials i molt íntims que els portarem sempre dins el nostre cor.

familia, ja sabeu que us estimem molt i que cada moment junts és meravellós.
que per molts anys!!



dimecres, 10 de novembre de 2010

31 mesos.....



avui fa 31 mesos que el nostre segon expedient va quedar registrat al CCAA, i amb ell el nostre cor i els nostres desitjos.
31 mesos que han passat volant, però 31 mesos en els que no hi ha dia que no pensem en tu, en quan arribarà per fi el moment de veure't i poder-te portar a casa per sempre més....

hi ha dies que costa veure el final de tot aquest procés, però res és etern, i algun dia serà el nostre, ha de ser així.

A xina alguna cosa ha de canviar. Quan? no ho sé..... però el cor em diu que així serà.

"SIEMBRA SUEÑOS..... Y RECOGERÁS MILAGROS!
(rosana)

dimarts, 9 de novembre de 2010

4 anys de l'asignació.....

un dia: 9 de novembre de 2006
un lloc: ICAA, palau de mar (bcn)
un desig: veure a la meva filla
un somni fet realitat: 3 fotos i un expedient
una personeta, la meva filla: L'AINA, la LIN YI TIAN

doncs així, ni més ni menys, i envoltada de la meva familia i amics, em vaig converir en mare de l'aina, la millor experiència de la meva vida, sense cap dubte!
per més que ho recordi, que ho imagini, que vegi les fotos, el vídeo, ..... crec que per anys que passin, mai podré oblidar cada un de tots els sentiments viscuts aquells dos dies......
recordo com si fós ara el que vaig fer el dia 8 després de la trucada....... i recordo perfectament el dia 9..... mai ho oblidaré......
si hi ha alguna cosa que em fa por perdre en aquesta vida és just el record d'aquell moment....., el moment que vaig parir la nena més bonica i dolça del món, l'aina.

tot va començar el dia 8 de novembre de 2006.....
quan gairebé tots els nostres companys ja teníen hora a l’ICAA nosaltres encara estavem esperant la trucada…..
A ben dinat….o a mig dinar…no ho sé, perquè a partir d’aquell moment vaig deixar de dinar……vàrem rebre la trucada que tant estavem esperant. Éren les 14:35….
Al despenjar em diuen:
…”ets la sílvia”????? sisisisisisisisiisisiss
Enhorabona, sou pares!!!!!!!!!!....demà a les 11:30 sigueu aquí i us entregarem l’expedient.
Érem pares…si si nosaltres!!!!!
Vaig penjar el mòbil, perquè la trucada la vàrem rebre allà…..mai el llençaré…
Salts, abraçades, plors, trucades, emocions………SENTIMENTS!!!!

Aquella tarda va ser rara……era una barreja d’alegria i nerviosisme que no ho sabria definir…..el que si que tenia clar, és que em llevaria i quan tornés a casa ja sabria quin era el secret més ben guardat des de feia 14 mesos!!!!!!!

Aquell matí del dia 9 de novembre, vàrem matinar….i és que no només ens assignaven a nosaltres, sinó que a una pila d’amics amb els qui havíem compartit tantes i tantes bones estones……i que no ens volíem perdre el seu moment…..
Allò era un festival per les emocions……no recordo si feia fred, jo no entenia, per mi aquell dia, el dia era el més radiant del món.
Després d’emorzar en un bar pròxim a l’ICAA amb tota la família del cor ens vam dirigir tots plegats cap al palau de mar, edifici on abans era l’icaa.
Bé, esmorzar crec que només ho van fer uns quants, perquè a mi no m’entrava rès!!!!!
Aquell curt trajecte va ser màgic…..no oblidaré mai aquells riures, aquells nervis, aquelles llagrimes, les abraçades els petons…….tot barrejat, era el millor que tenia al meu voltant, tots aquells a qui tant he estimat i estimo.
Havia arribat l’hora per uns, i tots els esperavem a fora que sortissin amb 3 fotos a les seves mans, amb les seves filles.
El meu cor anava a tres mil per hora……era una alegria constant cada vegada que sortia algú amb les fotos de la seva petitona……
Jo no em podia esperar més…..no podia esperar que arribés les 11:30, així que recordo que vaig agafar la ma d’en lluís i sense que ell s’adonés del que passava es va trobar a dins de l’ICAA demanant que ja que érem allà i quasi tots els nostres amics ja tenien la seva assignació si era possible que ens donéssin la nostra.
Sense saber-ho, la persona que ens va atendre, era la mateixa que tenia el nostre expedient.
Ens va dir com us dieu???? I amb un gran somriure diu passeu, el vostre expedient és aquí dins.
Crec que fins i tot ella veia els batecs del meu cor…….
Va ser un moment molt dolç que recordo amb molta tendresa…….ens va dir que teniem una filla preciosa, que era molt petitona i fins i tot ens va dir la data de naixament, detall que ni tan sols ens en vam adonar fins després…..l’únic que volíem era veure la seva carona. Durant aquells instants no ens importava ni quina edat tenia ni on havia nascut…..només la volíem veure a ella.
Va marxar de la sala i ens va deixar sols……i junts vàrem obrir aquell expedient, vàrem passar la primera pàgina i allà hi havia les tres fotos……finalment l’aina ja tenia cara, era ella, única, la nostra filla.
L’enamorament va ser instantani……no vaig tardar ni mig segon a fer-me meva aquella cara….no us puc definir com em vaig sentir, crec que no hi ha paraules.
Rès m’era extrany, al contrari…és com si la coneixés de sempre……aquells cabellets de punxa , aquells ullets negres i rasgats i aquella boqueta amb forma de cor. L’aina ja era una realitat.
No sé com, en lluís va tenir l’habilitat d’aixecar una ma enlaire i grabar tot el que feiem…..us confeso que el vídeo ho diu tot, no el puc veure massa sovint, és massa emocionant.

Després d’estar parlant una estona amb la noia que ens va donar l’assignació i poder-nos centrar i adonar-nos de l’edat que tenia i d’on era,vam sortir corrents a ensenyar la foto a la meva mare que estava emocionadíssima!!!!
A partir d’aquí, ja us podeu imaginar el que va passar…….petons, abraçades, fotos i més fotos i moltes emocions.
Finalment arribavem a l’altre extrem del fil vermell, la nostra petitona era la carona més dolça que mai havíem vist……, i de la que mai més ens separaríem......


hi ha moments a la vida que per anys que passin perduraran intactes en el nostre cor i en la nostra ment.
gràcies reina per fer-nos viure tot el que hem viscut amb tu!


la trucada.....


moment inmortalitzat!


l'aina, per fi veiem la seva carona.....


després de gaudir de molts moments, presentem l'aina als amics....


ja som 3!!...... esperar ha valgut la pena! som els més feliços del món.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Xina fa un gir......

http://www.cotizalia.com/vivienda/china-crisis-inmobiliaria-hijos-varones-20101106-60674.html

Siglos y siglos de una mentalidad cultural basada en la preferencia china por los hijos varones se han ido al traste. Los elevados precios de la propiedad y el desarrollo económico, según Financial Times, han comenzado a erosionar la tradicional preferencia cultural por los hijos varones y cada vez es más frecuente escuchar a los padres chinos decir que desean una niña.

Y es que la política china de “un solo hijo”, unida al hecho de que en el país únicamente los varones pueden llevar el nombre de la familia, ha tenido graves consecuencias durante años, pues miles de niñas chinas han sido abandonadas o dadas en adopción.

Lo que no han logrado las organizaciones de derechos humanos lo ha conseguido la crisis económica y, en particular, el elevado precio de la vivienda, que está impulsando un cambio que se espera que se vea confirmado por el censo chino, realizado una vez cada diez años y que comenzó el lunes pasado.

¿Pero qué tiene que ver el precio de la vivienda con la preferencia cultural? En China existe la costumbre familiar de comprar un piso al hijo varón antes de que éste contraiga matrimonio.

El Banco Mundial advierte del descenso de varones

Según un informe reciente del Banco Mundial, la preferencia por el hijo varón alcanzó su nivel máximo durante 1995, y desde entonces ha caído hasta tal punto que dentro de poco tiempo tendrá una representación minoritaria dentro de las familias chinas. En algunas zonas rurales, sin embargo, se mantiene la preferencia por los varones.

No es el caso de Zhang Aiqin, una mujer china que se lamenta de que tanto su esposo como ella no ganan mucho dinero. “No puedo imaginar cómo podríamos comprar un piso a un hijo”.

“No es sólo un piso”, añade Zhang Yun, una mujer residente en Shanghai, en alusión al coste que conlleva la educación y el matrimonio de un hijo varón. “Supone una mayor presión económica, mientras que las niñas son lo que una chaqueta de abrigo al frío para una madre cuando ésta llega a cierta edad”, afirma citando a un antiguo proverbio chino que ilustra el hecho de que las hijas son tradicionalmente mejores cuidadoras.

Además, el hecho de dar a luz a una hija supone, en opinión de Yun, “que toda la familia te mire mal”.

diumenge, 7 de novembre de 2010

fotografia de la setmana




ha estat un cap de setmana intens...... i demà encara estem de festa!
és la festa major petita....., la d'hivern, la del patró del poble...., la que no hi ha ni una quarta part de disbauixa que la d'estiu, però no per això menys divertida.

l'aina ha gaudit d'allò més participant a la rúa de gegants, i encara més gaudint de la colla gegantera de l'escola.
Per sort, hi ha molta tradició gegantera, i a part dels nostres estimats gegants, el martí i la mª del puig, cada escola té els seus...... així que la festa està garantida!
la geganta de la nostra escola és la TONA, però és molt gran, així que l'aina s'ha conformat portant un dels molts capgrossos que té la Tona d'acompanyants.....
i no ha triat malament oi? ho ha tingut claríssim!

dijous, 4 de novembre de 2010

llegenda xinesa......

avui he entrat a l bloc de la meva amiga manuela, http://alotroladodlarcoiris.blogspot.com/, i he vist una llegenda xinesa que m'ha agradat i molt,... i com que aquest espai és per la meva princesa, no vull deixar passar la oportunitat i vull que la tingui impresa en el "seu" bloc.

Manuela, me ha encantado, y es curioso, pero nunca había caído en que la tenías puesta........

la llegenda diu així:
"Un erudito chino dijo una vez que......
el amor es un largo viaje que un hombre y una mujer, que creen amarse, emprenden a lomos de una tortuga.
Es en ese largo y lento viaje donde van madurando los diversos sentimientos que forman el amor, al final del viaje siempre se encuentra la felicidad, aunque a veces ese final es la muerte.
Otro sabio, sin embargo, dijo que al final del viaje se encontraba el primer hijo, si no el más querido, al menos el más deseado.
El Universo fue para muchas civilizaciones de la antigüedad una enorme tortuga, sobre su caparazón viajábamos todos en busca de la felicidad."

dilluns, 1 de novembre de 2010

data de dall

5 dies asignats!!!
moltes felicitats a tots!....

Buenos dias,
Desde China nos informan que han asignado los expedientes registrados
hasta el 23 de mayo de 2006 y que las asignaciones salieron del CCAA el
pasado viernes día 29.

Muchas felicidades a todas las familias asignadas!

Un abrazo,

AFAC - Sede Barcelona