CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




diumenge, 30 de maig de 2010

fotografia de la setmana: 11 anys

avui és un dia especial, molt especial....
avui fa 11 anys del nostre casament..... era un dia com avui, assolellat, un diumenge, molta màgia i molt d'amor.
A dia d'avui, tinc la sort de poder dir que no sembla que hagin passat 11 anys, tot al contrari, seguim gaudint de molta més màgia i molt més d'amor.

i és que 11 anys donen per molt.......
seguim tenint el millor equip del món, la nostra família, i l'aina és sense dubte el nostre gran tresor, és qui dóna sentit a tot plegat.
hem perdut gent estimada, és llei de vida......, han passat noves persones a la nostra vida, algunes s'han quedat, d'altres han marxat, però tenim la sort de sentir-nos molt ben acompanyats de grans i enriquidores amistats.
Sabem qui sempre tindrem al costat i amb qui podem comptar en tot moment, i això és el més important de tot, teixir dia rere dia tot allò que forma part de la nostra màgia i del nostre camí.

avui ha estat un dia fantàstic, i ho hem celebrat al restaurant d'uns bons amics amb els que hem compartit grans i importants moments.
un cop més ens han sorprès, i tot i que el menjar ha estat explèndid, la sobretaula ha sigut el millor!

em sento molt afortunada per tenir al meu costat a dues persones que ho són tot per mi, el meu marit i la meva filla.

11 anys casats, i quasi tota la vida junts..... perquè tot va començar tal i com diu la cançó quan teníem 15 anys.......


a les postres....


marxant, quasi a l'hora de sopar....jejejejejje


11 anys després som 3!!


l'aina, el millor del món.

dijous, 27 de maig de 2010

notícies a la web d'AFAC

27/05/2010
Reunión del Cónsul General en Pekín y el director del CCAA.


Nihao Familias.

Hoy hemos recibido en AFAC este escrito del Cónsul General en Pekín, a continuaciçón os lo adjuntamos ya que es interesante para las familias adoptantes en China.
Buenas tardes desde Pekín.

Ayer me reuní con el nuevo Director General adjunto del Centro Chino de Asuntos de Adopciones (CCAA), Sr. Zhang Shifeng, con objeto de conocer cuales son las perspectivas en esta materia a la vista de la situación de atasco actual. En efecto, trasladé a mi interlocutor que según nuestros datos no sólo los plazos de asignación están aumentando de forma progresiva (48 meses en mayo) sino que paralelamente parece disminuir el número de menores disponibles para adopción internacional.

Ante la lógica frustración que se genera entre las familias adoptantes a la espera, solicité de mi interlocutor información sobre como estiman evolucionarán estas tendencias y si estaban considerando alguna medida para al menos atenuarlas. Al tiempo, destaqué la buena colaboración que siempre ha existido entre ambas partes y prueba de ello es que España se mantiene en segunda posición tras EEUU en cuanto a país de destino de los menores chinos adoptados.

El Sr. Zhang me agradeció la visita y las buenas relaciones entre ambas partes que han conducido a que entre 1998 y hoy 14.000 menores hayan sido adoptados por España. Además, según sus informes de seguimiento, la integración y el trato que reciben los adoptados en España son muy satisfactorios. Expresó también su comprensión por la inquietud que se deriva de este alargamiento de los plazos inicialmente previstos. La razón de esta situación es la disminución del número de menores disponibles para adopción internacional y ello por un doble motivo,

La mejora de las condiciones económicas y sociales del paísEl aumento de la adopción nacional
Me manifestó que le resultaba imposible hacer una previsión ajustada sobre la evolución futura de plazos y menores disponibles pero, conscientes del problema, ya han comenzado a articular toda una serie de medidas que, descartando una vuelta a cifras y plazos anteriores, sí permitirán, sin embargo, atenuar la tendencia a la baja de los últimos años,

Quedan excluidas las adopciones “informales” de forma que todos los menores abandonados entrarán en el circuito público de atención y protección.Hasta ahora, únicamente los menores abandonados podían ser destinados a la adopción internacional. A partir de ahora, se ampliará la disponibilidad a menores huérfanos y también a aquellos procedentes de familias sin medios económicos suficientes (este tercer supuesto aún está pendiente de regulación).Aumenta el número de menores abandonados con minusvalías o necesidades especiales. Hay países como EEUU que adoptan indistintamente y recomienda que las familias españolas consideren esta posibilidad (“pasaje verde”) en la que los tiempos de espera son significativamente menores. [de hecho, en este Consulado se observa ya un tímido aumento del número de adoptantes que opta por esta vía]El CCAA ha iniciado los contactos a nivel provincial para el establecimiento de orfanatos específicamente orientados a la adopción internacional.
Para terminar, además de agradecer a mi interlocutor la claridad y concreción de sus explicaciones y su buena disposición recíproca, le informé de que nuestro nuevo Consulado en Cantón comenzará en breve a tramitar adopciones, desviándose hacia el mismo, por razón de la provincia de origen de los menores, en torno al 50% de las que hasta ahora se tramitaban desde Pekín.

Confiándo en que estas informaciones resulten de utilidad, reciban un cordial saludo,

Miguel Bauzá More.

Cónsul General de España
.
Pekín (R.P. de China

diumenge, 23 de maig de 2010

fotografia de la setmana



Avui hem passat un dia meravellós!
L'hem compartit amb una colla de pares i nens de la classe de l'aina que ja va sent habitual entre nosaltres anar muntant festes i festetes.
La veritat és que hem gaudit d'allò més i l'aina s'ho ha passat "teta" tal i com diu ella.
Un matí ple d'activitats pels més menuts, un bon aperitiu i una costellada. No està malament oi?

dijous, 20 de maig de 2010

dona, mare, persona.......

no és que vulgui fer una declaració d'intencions ni res d'això, només és que quan varies persones en pocs dies em diuen el mateix, doncs em dóna per pensar.....

he estat uns dies al llit....... res d'importància, però si quelcom que et deixa uns dies fora de circulació.....
en aquests dies, dues persones properes m'han dit el mateix......:
"sort que t'ho pots combinar" ( feina i familia, és clar....)
i el metge el primer:
"et faig la baixa?"
no, no cal...... i li explico la meva situació personal.....
ostres quina sort, em contesta.....

entre el metge, els coneguts i el programa que acabo de veure per la tv, em pregunto:
sort? aventatge? desventatge? sacrifici? o prioritat?
en un home, ( tot i que no sempre ni en tots els casos) això no és trascendental, però per una dona és primordial.

que la situació de la dona ha canviat?
és evident!
que és suficient?
ni parlar-ne!
que cal molt a fer?
oh i tan que sí, queda massa per fer.....

però no vull tornar a escoltar el que he escoltat:
" tu rai que t'ho pots muntar"
el "tu rai" és una expressió que encara no he entès mai, ni sé d'on vé......, però és tipicament nostra!!!!!
què vol dir " tu rai"?

cadascú és lliure i conscient dels actes que fa, prèn i decideix, especialment quan una dona es converteix en mare.
hi ha qui té clar que no deixarà la feina....
hi ha qui té clar que no farà ni la baixa de maternitat....
hi ha qui intentarà que la baixa passi dels 4 als 9 mesos......
hi ha qui passarà de la feina i es dedicarà al fill en exclusivitat.....
i hi ha qui....... a saber!!!!!

no crec que hi hagi una opció millor que cap, suposo que segons el moment tothom tria el que creu més oportú o més necessari.
però que no em diguin que "tu rai", que tots fem renúncies i sacrificis, els quals ens comporten aventatges i inconvenients.....

jo només sé que si tingués 10 fills, faria 10 vegades el mateix, si pugués ès clar!!!!, però que no hi ha res millor ni pitjor, només són prioritats!

una mare treballadora que intenta estar el màxim temps possible amb l'aina, i crec que ho he aconseguit!

diumenge, 16 de maig de 2010

fotografia de la setmana


la meva sòcia preferida!

I és que avui ha estat una tarda perfecte per tots els culés!
A casa sempre s'ha viscut molt el Barça,.....
de ben petita els pares ja em portaven al camp a veure els partits en directe, i és clar, això quan tens fills els hi transmets, perquè ho viuen constantment i es van fent seu el sentiment.

QUE PER MOLTS MÉS TÍTOLS BARÇA!

divendres, 14 de maig de 2010

no hi ha paraules...

és molt fort, impactant.....
una bona amiga m'ha fet saber que ahir a TV1, aquesta va ser una de les notícies.
Realment no entenc el món en el que vivim.
http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100513/china-sigue-adelante-su-politica-del-hijo-unico/770959.shtml

per a més informació:
http://actualidad.rt.com/actualidad/internacional/issue_7561.html

només desitjo que algun dia, els nostres fills es sentin orgullosos de pertànyer en aquest món.

dijous, 13 de maig de 2010

70000 visites!

gràcies a tots els que em llegiu, hem passat de les 70.000 visites ....., que en són moltes!!!!

gràcies per la vostra amistat,
gràcies per la vostra fidelitat,
gràcies pel dia a dia,
gràcies per ser-hi!
.... i gràcies pels vostres comentaris, que m'enriqueixen moolt.
Espero que l'aina els guardi amb el mateix carinyo que jo.

mai hagués pensat que un bloc m'aportés tant!

dimecres, 12 de maig de 2010

a cau d'orella....

durant el dia hi ha molts moments màgics, mooolts....
però quan arriba la nit...... aiii quan arriba la nit, és indescriptible!

L'Aina fa un temps que ha descobert la paraula secret i li encanta explicarme'ls....
per ella qualsevol cosa és un secret, qualsevol cosa que em vol dir, em diu que és un secret, entre tu i jo mama....
per això, cada nit li agrada que m'estiri al seu costat, i per uns dies hem abandonat els contes pels secrets a cau d'orella.
Em diu que l'abraci fort i ella m'estreny amb tota la seva força, i és llavors, quan en ple silenci i a cau d'orella m'explica les seves coses, i vol que jo també n'hi expliqui.
És un moment sensacional, íntim, entre ella i jo, i potser és el moment del dia en el que més coses interessants es deixen veure...
i quan estem juntes i estirades és com si tot es simplifiqués, o es magnifiqués més encara, no ho sé..... és el nostre moment, és genial.

Tant de bo aquests moments es repeteixin al llarg dels anys, i quan sigui adulta em vulgui al seu costat, amb l'aina ben arronsideta com una nena petita, i que m'explica el que la fa feliç, el que li preocupa, a cau d'orella.

dimarts, 11 de maig de 2010

" els experts"

El dissabte va sortir aquest article a la Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100508/53923803341/los-expertos-piden-que-los-ninos-adoptados-en-el-extranjero-mantengan-contactos-con-su-familia-biolo.html

Sempre és més del mateix, tothom fa estudis, tothom opina, tothom es pensa que ho sap tot.
No em sap greu que hi hagi gent que dedica els seus esforços en aquesta mena d'estudis, no em sap greu que per una vegada més l'adopció tornir a ser el punt de mira, no em sap greu el que diuen o deixen de dir, ja que tot és respectable i tots tenim el dret d'expressar-nos lliurement......, però n'estic cansada!
estic cansada de que amb el tema adoptiu tothom es cregui amb el dret de dir-nos el que hem de fer i el que és el millor pels nostres fills.

Estic tipa de que es tracti a cada persona que fa un estudi d'aquests com a "experts" en la matèria.
Experts de què???? cada un de nosaltres és expert en la seva familia i en els seus fills, perquè els coneixem i sabem perfectament com pensen i què senten, i tot i així ens equivoquem, cosa que delata que tampoc som experts en rès......
per tant, com es pot dir tan a la lleugera que una persona que potser no té ni fills, i segurament desconeix totalment el tema adoptiu, és una experta?

com sempre, barrejen tot el que poden i més, i totes les adopcions i tots els països els posen en un mateix sac, quan els que hem passat per aquesta experiència sabem que un país no té rès a veure amb l'altre.
diuen animalades com que la crisi ha frenat les adopcions..... i ells què saben?
és que els pares que ténen fills de forma biològica no en tenen per culpa de la crisi?
el que ha frenat les adopcions són les restriccions en molts països, els diners que demanen, que no té rès a veure amb la crisi. O és que hem de pensar que una familia que té uns ingressos anuals molt elevats serà millor familia que la que els té més baixos?
a on queda l'amor i l'estimació en tot això?????
el que passa és que no tothom té els requisits que demana un país en concret, i d'aquí la gran davallada.

també parla dels fracassos en les adopcions, perquè a vegades es fan massa ràpides..... per favor, que m'aclareixin la paraula ràpid, perquè jo mai he vist una adopció ràpida!

.... i no puc acabar sense mencionar el tema estrella de l'article, el lligam que hi ha d'haver amb la familia biològica.
que deixin que cada nen, quan sigui adult, fagi el que cregui més oportú, si en vol saber l'ajudarem a buscar, i si no doncs aquí no passa res!
si ens obliguésin a això, en què ens convertiríem els pares adoptius? en aquells que (i perdoneu l'expressió) només correm amb els gastos materials?

sí, aquests "estudis" que ordenen i exigeixen em posen de mal humor, en comptes de dedicar els diners en formació sobre el tema, tant per adults com menors, donar eines als mestres perquè dins les aules es visqui el tema adoptiu amb tota normalitat, es dediquen a dictaminar i sentenciar el què hem o no de fer les families adoptives.

que ens deixin fer la nostra "feina", que és la de ser pares, que del que convé als nostres fills ja ens en ocuparem nosaltres!

dilluns, 10 de maig de 2010

25 mesos

avui fa 25 mesos que el nostre expedient va quedar registrat al CCAA.
Sembla que es començen a notar petits canvis en les asignacions, sembla que aquella petita millora que esperàvem es comença a deixar veure.

Durant l'any 2009, xina només va asignar el mes de març de 2006, en un any només van asignar un mes.
Quan encara no estem ni a la meitat del 2010 ja quasi bé s'ha asignat un mes, el mes d'abril.

que la cosa continúa anant molt més lenta del que voldríem? si
que ens queda molt de camí per recórrer? si
però és important veure que sembla que la tendència comença a canviar i tant de bo la cosa seguixi així i millor en un futur.

nosaltres aquí seguirem esperant el nostre moment i desitjant que ens quedi menys del que ens pensem.

data de tall

AFAC confirma oficialment la data de tall:

"Buenos días y feliz semana a todos
Como dicen en terminos tenísticos: ENTRÓ, ENTRÓ!!!!
La fecha de corte es el 21 y por tanto entra el importante grupo de
famílias de Protocolo Público de esta fecha.
Además el 22 y 23 de abril fueron sábado y domingo ;-))"

per tant la data de tall queda establerta el 21 d'abril de 2006, o el que és el mateix el 23 d'abril donat que se suposa que ni en dissabte ni en diumenge hi ha expedients resgistrats!

MOLTES FELICITATS A TOTES LES FAMILIES ASIGNADES, i molt especialment a la MARÍA de brisa oriental, que per fi veurà com es compleix el seu segon somni.
ZORIONAK MARÍA!

diumenge, 9 de maig de 2010

fotografia de la setmana



HEM FET EL CIM! jejejeje
ahir varem fer el sostre del vallès oriental, EL TURÓ DE L'HOME (1712m).
El turó de l'home és el pic més alt de tot el massís del Montseny, ja que els altres dos pics, les Agudes i Matagalls fan 1706, i 1700m respectivament.
Nosaltres som uns enamorats del Montseny, aquesta preciosa muntanya que quan estic uns dies sense veure-la ja la trobo a faltar, i és que despertar-se i veure-la no té preu!

Ahir, amb una colla d'amics feiem aquest cim, però és clar..... amb una nena de 4 anys la cosa es complica una mica....
la ruta era començar a peu des de la font de passavets fins al turó de l'home.
L'excursió és preciosa, però no està pensada per fer-la amb nens, almenys tant petits, ja que a part de la pujada que és important, hi ha unes dues hores d'anada a pas lleuger i dues més de tornada.
Aquesta ruta l'hem fet unes quantes vegades, i si us agrada la muntanya i caminar, us la recomano.
així que varem decidir que nosaltres pujariem amb cotxe fins a dalt i un cop a dalt fariem la part final que és el pic pròpiament dit.

Aquesta setmana ha estat bastant atípica meteorologicament parlant, ja que ha tornat a fer fred i hem tornat a veure el montseny nevat, i normalment això no és massa habitual a ple més de maig.
tot i així, res ens va fer pensar que no es pogués arribar a dalt amb el cotxe.
Doncs res més lluny dels nostres pensaments, uns 6 0 7 km abans d'arribar a dalt, la carretera estava tallada per la neu.

Així que a caminar s'ha dit!
no cal que digui lo bé que ens ho hem passat i com ha aguantat la nostra petitona.
S'ho ha passat d'allò més bé passejant pel mig de la neu i tirnat-nos boles!
Per nosaltres ha estat genial veure com aguanta i disfuta d'allò que tant estimem, que és el nostre montseny.

divendres, 7 de maig de 2010

los colores de mi hijo

Avui he retrobat un text que recordo haver llegit durant l'espera de l'aina. No el vaig guardar, i tornar-lo a llegir avui de nou m'ha fet molta gràcia.
Tornant al clàssic que moltes vegades hem d'aguantar segons quins comentaris que més val no tornar-ne a parlar deixo aquí aquest text, perquè val realmnet molt la pena.

Los colores de mi hijo
Indira Páez


Yo nací en una casa de lo más multicolor. Y no, no me refiero a las paredes. Esas eran blancas, como las de cualquier casa de Puerto Cabello en los setenta. Mi casa era multicolor por dentro. Y es que mi mamá es de piel tan clara, que sus hermanos la bautizaron “rana platanera”. Y mi papá era de un trigueño agresivo, con bigote de charro, sonrisa de Gardel y cabello ensortijado, estirado a juro con brillantina. La vejez lo ha desteñido, a mi papá. Como si la melanina se acabara con el tiempo. Como si los años fueran de lejía.

De esa mezcla emulsionada salimos nosotros, cinco hermanos de lo más variopintos. Mi hermano mayor, vaya usted a saber por qué, parece árabe. Ojos penetrantes, nariz aguileña, frente amplia y cabello rizado (cuando existía, pues ahora ostenta una calvicie de lo más atractiva). Le sigue una hermana preciosa, nariz perfilada, pecas, ojos inmensos, sonrisa como mandada a hacer. Castaña clara y de cabello cenizo. Se ayuda con Kolestone, vamos a estar claros. Pero le queda de un bien que parece que hubiera nacido así. Al tercero, extrañamente, le decían “el catire”. Nunca entendí por qué, con ese cabello de pinchos rebeldes que crece hacia arriba. Eso sí, tan rana platanera como la madre. Yo soy trigueña como mi padre, y mi nariz delata algún ancestro africano por ahí. Y mi hermana menor es pecosa y achinada, como si en algún momento los genes se hubieran vuelto locos y por generación espontánea hubieran creado una sucursal asiática en la casa.

Así, los almuerzos en mi casa parecían más una convención de las naciones unidas que otra cosa. Claro que yo jamás me di cuenta de eso. Para mí eran almuerzos, punto. Con el olor inenarrable de las caraotas negras de mi mamá y las tajadas de plátano frito que se hacían por kilos.

De chiquita nunca entendí por qué en el colegio de monjas un día una niñita me preguntó si mi papá era el chofer. Tampoco supe por qué no lo habían dejado entrar a cierto local nocturno muy de moda en los ochenta. Yo jamás me fijé en los colores de mi familia. Mi papá, mi mamá y mis hermanos, siempre fueron exactamente eso: mi papá, mi mamá y mis hermanos.

Cuando yo era chiquita pensaba que los colores los tenían las cosas, no la gente. No entendía por qué a algunos les decían negros si yo los veía marrones, y a otros les decían blancos si yo los veía como anaranjado claro tirando a rosa pálido. Y menos aún entendía por qué aparentemente y para muchos adultos, era mejor ser “blanco” que “negro”. Una vez mi papá se comió un semáforo y alguien le gritó: “¡negro tenías que ser!”. Yo me quedé estupefacta al descubrir que los “blancos” jamás se comían los semáforos.

Así las cosas, comenzó en mi adolescencia una suerte de fascinación por aquello de los colores de la gente, las etnias, las razas y esos asuntos que parecían importar tanto a la humanidad. Tanto, que hasta guerras entre países generaba. Tanto, que se mataba la gente por asuntos de piel. De genes. De células. De melanina.

Yo buscando vivencias reales, y con lo enamorada que soy, tuve novios marrones, rosados, amarillos y uno hasta medio verdoso. Me casé con un italiano y tuve una hija que parece una actriz de Zefirelli. Y finalmente me enamoré hasta los huesos y me casé otra vez. Con un marrón. Un marrón de esos que la gente llama “negro”.

Una tía abuela me dijo cuando me casé: “ni se te ocurra tener hijos con ese hombre, porque te van a salir negritos”. A mí no me cabía en la cabeza que a estas alturas de la historia universal, alguien pudiera hacer un comentario como ese. Pero mi tía tiene 84 años, y uno, a la gente de 84 años, le perdona todo. Hasta el racismo.

Como soy bien terca salí embarazada de mi esposo marrón. El embarazo fue una montaña rusa total, así que cuando nació mi hijo, sano, con diez deditos en las manos y diez en los pies, un par de ojos, orejas, boca, nariz y gritos, yo estallaba de felicidad. Y cuando uno estalla de felicidad, no escucha nada.

Pero resulta que han pasado cinco meses, y aunque sigo felicísima, se me ha ido pasando la sordera. Y como soy tan bruta, no termino de entender cómo es que tanta gente, que no solo mi tía la de 84, me pregunta “¿y de qué color es el niño?”. Sí, sí, así mismo. “¿De qué color es?”. Les importa muchísimo ese detalle a algunos. Tal vez a demasiados. Una amiga de España. Una antigua vecina. Una ex compañera de colegio. Una gente cualquiera que no tiene 84 años. Una gente que, que yo sepa, no pertenece al partido Neo Nazi, ni milita en el Ku Klux Klan, ni es aria, ni tiene esvásticas en la ropa. Una gente que se ofende si uno les dice racista. Llegan así, llaman, escriben. Y lo primero que preguntan, antes de esas típicas preguntas de viejita (“¿Cuánto pesó?” “¿Cuánto midió?” “¿Lloró mucho?”), es “¿y de qué color es?”.

Y la verdad, lo confieso, a riesgo de quedar como una madre desnaturalizada, es que yo no me había fijado de qué color era mi hijo. Porque cuando nació mi hija la italianita nadie me preguntó eso. Entonces no pensé que era tan importante saberse el color del hijo. Yo me sabía la fecha de su primera sonrisa. Me sabía cuándo se le puso la triple, cuándo comió papilla por primera vez. Sabía que tenía tres tipos de llanto (uno de hambre, uno de sueño y uno de ñonguera). Sabía que por las noches le gustaba quedarse dormida en mi pecho. Cosas, pues, intrascendentes. Igual con mi bebé. Ya me sé sus ojos de memoria, por ejemplo. A veces están a media asta y es que tiene sueño, pero lucha porque no quiere perderse nada. Me sé sus saltos cuando quiere que lo cargue. La temperatura de su piel, el olor de su nuca.

Pero el domingo pasado me encontré a una ex compañera de trabajo que no veía desde mi preñez, y ¡zuás!, me lanzó la pregunta. “¿Ya nació tu hijo? ¿Y de qué color es?”. Me agarró desprevenida, y no supe qué responderle, pero me prometí a mí misma averiguarlo, ya que a tanta gente parece importarle el asunto. Debe ser que es algo vital, y yo de mala madre no he prestado atención a la epidermis de mis críos.

Así que ante tanta curiosidad de la gente, me he puesto a detallar los colores de mi hijo. Y resulta que mi bebé es un camaleón. Sí, de verdad. Cambia de colores. A las cinco y media de la mañana, cuando se despierta pidiendo comida, es como rojo. Un rojo furioso y candelero. Después se pone como rosadito, y se ríe anaranjado. A veces pasa el día verde manzana, y me provoca darle mordiscos por todos lados. Cuando lo baño, y chapotea con el agua, se vuelve como plateado, una cosa increíble. Cuando se le cierran los ojitos del sueño, es amarillo pollito y provoca acunarlo y meterlo bajo las dos alas acurrucadito. Finalmente se duerme y, lo juro por Dios, se pone azul. Y brilla en la oscuridad.

Ese es mi hijo, multicolor. Sé que va a ser un poco difícil llenarle la planilla del pasaporte, o contestarles a las ex compañeras de colegio cuando pregunten de qué color es mi hijo. Pero eso es lo que hay. Lo juro. Mi hijo es color arcoiris.

dijous, 6 de maig de 2010

converses...

Aquest migdia no ha estat com un migdia qualsevol.....
l'aina ha vlgut un conte de l'estudi per portar a l'escola, i a l'estudi és on tenim l'ordinador, així que mentre ella escollia el conte jo he donat una ullada per les finestretes blogueres.....
m'ha donat temps a clikar per llegir un blog, ja que el seu titular era una presentació de les millors del món, per fi després de molt de temps aquesta familia ens presentava la seva filla.
Just quan jo em mirava la foto i llegia entre emoció el que deien els orgullosos pares, l'aina de seguida ha preguntat que qui era aquella nena.....

ha estat genial, jo li he explicat el de tantes vegades, i al veure que jo els deixava un missatge, ella m'ha dit que també els volia dir una cosa, i això és el que m'ha transmès: ( evidentment jo ho he traduït)

"tenéis una niña muy guapa, y me encantan sus moñitos.
su jaquetita es muy chula i la falda me gusta mucho.
por fin os habéis encontrado y siempre del mundo sereis muy felices juntos.
nada más...jejejejejejejeje"
AINA


pot semblar un simple missatge, sense més, però no us podeu ni imaginar el rerafons de tot plegat....., la seva cara, la seva mirada, la seva expressió.....
i just després em diu:
mama torna'm explicar què vaig fer el dia que ens varem trobar.....
ho sap de memòria!, però li encanta que li expliqui una vegada rera l'altra.

puc semblar d'un altre món, com si l'aina fós diferent a la resta, però no, estic segura que ens passa el mateix que a molts, però veure-la parlar així de la seva pròpia història, amb tanta tendresa i tant d'amor, simplement m'emociona.

dimecres, 5 de maig de 2010

cites...

"La voz de la sangre,
¡que flácida patraña romántica!.
La paternidad única es la costumbre del cariño y del cuidado. El que sufre, lucha y se desvela por un niño aunque no lo haya engendrado, ¡ese es su verdadero padre!"

Rubén Darío (1912)

Per tots aquells que sabem de sobra que això és així, que no ens importa d'on han sortit els nostres fills, sinó que el que ens importa és precisament això, que són els nostres fills, amb totes les lletres que componen la paraula FILL.

... i també per tots aquells que s'entesten a no voler entendre i a voler marcar sempre diferències i que en molts casos són ells els que no enténen massa bé que vol dir la paraula PARE.

diumenge, 2 de maig de 2010

fotografia de la setmana



són d'ahir, del meravellós dia que varem passar amb la família del cor!
veure créixer, jugar i riure a les nostres princeses totes juntes és el millor del món.
el temps ens va jugar una mala passada, bé millor dit, el temps no, la predicció meteorològica, ja que ni va ploure i a estones feia molt solet.
així que vam fer canvi de plans, però el dia va resultar ser igual d'intens i igual de tendre.

dia de la mare

el dia de la mare és especial encara que a vegades pensem que no ho hauria de ser...., m'explico:
són d'aquells dies que s'haurien de cel.lebrar els 365 dies a l'any, igual que el dia del pare, el de la dona treballadora i un llarg etc......,
No obstant, puc recordar perfectament com si fos avui mateix l'espera de l'aina, quan estavem esperant l'asignació, quan no sabíem rès d'ella i us puc assegurar que durant els dos anys d'espera, el dia de la mare no va passar desaperçebut.
tant el dia de la mare del 2005, com el del 2006, somiava desesperadament com serien aquests dies amb l'aina.... això és el que pensava tot i no creient massa en aquests dies, pel que us deia més amunt de que haurien de ser els 365 dies a l'any.

ser mare és una aventura apasionant, plena de reptes, de nous camins i d'infinites sensacions i potser per això ara si que m'agrada cel.lebrar aquest dia.
Ara és quan més que mai entenc el que a vegades feia la meva mare i jo no entenia, entenc el què vol dir patir, l'importància d'un petó, d'una abraçada, d'un somriure.
Entenc que la paraula t'estimo mai s'ha de donar per sobre entesa, s'ha de dir constantment.
I gràcies a la millor mare mare del món, que és la meva ( jejejejej ), i a tot el que ella m'ha transmès i ensenyat, intento fer-ho tan bé com ella amb la meva filla.

Per tant, des d'aquesta finestreta vull felicitar a la meva mare, una persona indispensable a la meva vida, i a totes aquelles mares que em llegiu, a totes..... a les que teniu fills, a les que els esteu esperant, a les que esteu embarassades i a aquelles que algun dia ho sereu, perquè la maternitat és el millor que li pot passar a una dona.

Mare: la paraula més bella pronunciada per l'ésser humà.- Kahil Gibran