CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dissabte, 9 de gener de 2010

" la búsqueda"

Un dels programes que em miro tot sovint és " callejeros ", el trobo interessant, tracta sempre sobre temes d'actualitat sempre explicat pels mateixos protagonistes, sense més ni menys.
Ahir, a la mitja part de callejeros, van enunciar un programa nou, "la búsqueda", i el primer contingut tractava sobre una noia de 26 anys adoptada quan tenia 2 mesos, que buscava el seu origen i saber quina cara feia la persona que li va donar la vida.
evidentment em vaig quedar a veure aquesta història, doncs sempre és bo saber el punt de vista de nens que han passat per aquesta experiència i què en pensen de tot plegat un cop són adults.!!!

No us parlaré de si m'ha semblat ni bé ni malament el programa, ni de com ho han enfocat, ja que no m'interessa massa, però si que us parlaré del que jo n'he tret de tot plegat i el que m'ha cridat més l'atenció.

Una noia, la victòria, advocada de 26 anys, va ser adoptada amb dos mesos a venezuela.
Ara, un cop adulta vol conèixer quina cara fa la persona que li va donar la vida.
El programa, evidentment no podia parlar sempre de "la señora que te tuvo en la barriga", tal i com ho diu sempre la protagonista, i feia servir el terme "mare biològica ".
això em va fer molta gràcia i va captar tota la meva atenció durant el programa......, ja que és un dels temes per excèl.lencia dins el món adoptiu.
COM PARLAR ALS NOSTRES FILLS DE L'ALTRA DONA?, la mare biològica, la senyora que et va portar a la panxa.......

Els professionals del tema ( psicòlegs, assistents socials,..... ) no es posen del tot d'acord.
De fet quan he tingut la oportunitat de preguntar-ho, uns m'han contestat una cosa i d'altres una altra; les dues amb la seva raó i igual de vàlides i interessants....
així que vaig agafar un consell que sempre m'ha anat bé, el que em digui el meu cor.

El dilema ja comença amb la paraula MARE......
què vol dir ser mare? només parir? o ser mare a part de parir vol dir tot el que vé després d'això?, ..... estimar, educar, ensenyar, compartir......
potser jo vaig errada, però per mi ser mare vol dir el que vé després de......
després de parir, d'adoptar, del que sigui......!!!!!
així que pensant això, a mi s'em va crear un "dubte" , més que un dubte, vaig trobar a faltar una paraula al diccionari....., com li havia de parlar a l'aina de la seva "mare biològica"?
doncs vaig utilitzar el mateix terme que utilitzava aquesta noia la victòria al reportatge, la senyora que et va portar a la panxa.
Vaig creure que amb un nen tant petit, a part del que jo cregui, la podia confondre de forma important.....
com entendria l'aina desde ben petitona que tenia una mare a l'altre punta del món?
vaig pensar que quan ella sigui gran, i ja entengui segons quins conceptes, si que podem parlar de mare bilològica, però que ara aquest terme només la confondria.

ahir em va fer molta gràcia sentir aquesta mateixa expressió amb una noia de 26 anys, que tenia i sentía molta curiositat per saber qui era i d'ón venia, però que en cap moment li podia dir mare a la persona que li va donar la vida.

Si que és veritat que la victòria s'emocionava en molts moments, però tal i com jo vaig entendre i el que em va arribar, era purament l'emoció per tornar a l'origen i entendre una mica més el seu passat, però del retrobament com a tal, es desprenía certa "fredor"...... no em vull equivocar en la paraula, però és el que em va arribar a mi.

estic contenta d'haver utilitzat aquest terme amb l'aina i explicar-li que a vegades la senyora de la panxa és la mateixa que la mare, però d'altres vegades no. Això ho ha entès molt bé.

i com diu sempre aquella frase tan sàbia:
parir no és sinònim de ser mare...
adoptar no és sinònim de ser mare....
tant si pareixes com si adoptes, si un cop fet això no adoptes aquell infant des del fons del teu cor, no et converteixes en mare.



aquí teniu el reportatge:
http://www.cuatro.com/la-busqueda/programas/

5 comentaris:

Anònim ha dit...

QUE CIERTO SILVIA, QUE PALABRAS MÁS EMOCIONANTES, COMO LO DESCRIBES.
ME HE TRAGADO EL REPORTAJE, Y TIENES TODA LA RAZÓN.
VIKY SABE PERFECTAMENTE QUIENES SON SUS PADRES Y A SU "MADRE BIOLÓGICA" SÓLO LE DA LAS GRACIAS POR LA OPORTUNIDAD QUE LE DIO AL DARLA EN ADOPCIÓN.

FALTAN PALABRAS EN EL DICCIONARIO, Y HAY DEMASIADAS MUJERES QUE DICEN SER MADRES.

UN ABRAZO
MARTA

jinghai ha dit...

YO TAMBIEN HABLO DE LA MAMA QUE TE LLEVO EN LA PANXONA,AUNQUE ES UNA COSA QUE ME INQUIETA COMO AFRONTARLO MAS SERIAMENTE,LO DE LA PANXONA LO LLEVA BIEN Y NO LE CHOCA DE MOMENTO,MI HIJA DICE QUE LE GUSTAN MAS LOS BEBES QUE ESTAN EN EL CORAZON.VEREMOS COMO VA EVOLUCIONANDO LA COSA.BUSCARE EL PROGRAMA PORQUE ME LO PERDI,BESOS Y FELICIDADES POR ESTA ENTRADA TAN BUENA ESCRIBES MUY MUY BIEN

Marisa ha dit...

Hola Silvia, moltes voltes he llegit el teu blog, pero no havia escrit mai, hui el teu comentari m'ha arribat al cor, jo vaig vore el programa i em va cridar molt l'atencio que ella no li podia dir mare a la dona que la va portar dins la panxa, i es que jo soc mare i soc mare cada dia, en els deures, en el got de llet, en la besadeta de ans de dormir, en l'abraç quan estan tristos, en tot i axo soc mare, acas no son mares de cor les que parixen????
Un beset.

ha dit...

Hola Sílvia, doncs a mi això de "senyora" no m'ha agradat mai...ho trobo, no sé com explicar-ho... amb connotacions negatives, molt impersonal, extrany...
Per a mi és la mare biològica i com que els nens encara no hi entenen de biologia, és la mare que els va dur a la panxa. Nosaltres també en sabem els noms de les mares biològiques dels nostres fills i a vegades les anomenem pel nom. Et puc assegurar que a ells això no els suposa cap trauma, ni es fan un lio, ni fa trontollar el vincle. Ells tenen molt clar que nosaltres som els seus pares de debò i per sempre i nosaltres que ells són els NOSTRES fills.
Cada adopció és un món... i segur que no hi ha una manera única ni "perfecte" per anomenar les coses. A vegades és més com nosaltres ho vivim i el que ens remouen aquestes paraules que una altre cosa...
Conec mares que no l'anomenen mare (a la mare biològica), perquè això els fa mal... encara que costi de reconèixer....
Per a mi, és una MARE, a qui hem d'estar agraïts per haver-los donat la vida, la oportunitat de viure, per haver-los fet tan bonics i perfectes....

Anònim ha dit...

estic totalment d'acord amb tu Sílvia, tant si es pareix com si s'adopta no et converteix en mare.
El que realment et converteix en mare és el dia a dia i tot el que això comporta.`
Això t'ho diu una mareo és en els dos sentits!

Fas molt bé de no fer servir el terme mare a la mare biològica, jo ho vaig fer amb el meu fill i l'embolic va ser considerable.
Ara si que en parlem de la mare biològica, però ara ja té 10 anys, i amb 10 anys les coses es veuen des d'una altre prespectiva.

No deixis mai de transmetre'ns la teva opinió, ja que és una manera molt bonica d'intercambiar impressions.

petons
Mercè.