CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




divendres, 31 de desembre de 2010

BON ANY!

Tanca els ulls, pensa en tot el que t'ha fet somriure aquest any que s'acaba i oblida't de la resta.....
tant de bo aquests riures es multilpiquin per 2011!!!!.
FELIÇ ANY!

Que aquest 2011 que estem a punt de començar sigui un bon any per tots.
Que no ens falti salut, ja que sense salut ens veiem privats de poder fer moltes coses, i que els somnis que tots tenim es vegin complerts o com a mínim més propers!

i gràcies també, per seguir un any més visitant aquesta finestreta que tantes coses positives m'ha donat gràcies a vosaltres!

BON ANY!

dijous, 30 de desembre de 2010

a casa.....



avui fa 4 anys que deixàvem el gran país asiàtic, la xina, una mica més pobre, i és que avui fa 4 anys que ens emportàvem a casa el tresor més bonic que tenia aquest país, l'aina.
Fa 4 anys que creuàvem les portes del prat tots tres, després d'un llarg viatge!

Aquella arribada a casa va ser meravellosa, sens dubte un moment que mai oblidaré.....
la delicadesa amb la que us vau acostar a l'aina, la vareu acariciar i li deieu cosetes, són moments molt difícils d'oblidar, són grans moments plens de tendresa que queden gravats a la memòria de tots nosaltres.

Avui fa 4 anys acabavem quasí bé l'any de la millor forma possible, tots tres a casa!

dimarts, 28 de desembre de 2010

MEME

aquest relleu em vé de http://mipequeamariquitajinghai-jinghai.blogspot.com/ , així que mil gràcies i ho faig encantada!




QUAN DE PETITA ET PREGUNTAVEN QUINA COSA VOLIES FER DE GRAN, QUÈ RESPONIES?
fer moltes joies i regalar-les a la meva mare, cosa que vaig acabar fent.

QUINS VAN SER ELS TEUS DIBUIXOS ANIMATS PREFERITS?
uffff..... una pila...... la heidi, jackie i nuca, tom sawyer.....

QUINS EREN ELS TEUS JOCS PREFERITS?
nines, cuinetes i jugar a l'scalextric!

QUIN VA SER EL MILLOR ANIVERSARI QUE VAS TENIR I PERQUÈ?
de tots tinc molt bons records, però si ens centrem només a la infantesa ,que crec que d'això va aquest meme, diría que l'any que vaig fer 13 anys, ja que el vaig passar amb la meva familia a eivissa, i va ser molt i molt divertit!

QUINES SON LES COSES QUE VOLIES FER Y QUE ENCARA NO HAS FET?
crec que de tot el que volia fer a l'infantesa ho he fet tot......

QUINA VA SER LA TEVA PRIMERA PASSIÓ ESPORTIVA?
passió esportiva cap, jo sempre he estat del ballet...... però des de ben petita a casa em van transmetre passió pel Barça.

PRIMER ÍDOL MUSICAL
jajajajajaja, el primer que jo recordi...... l'enrique i l'ana.

QUINA ÉS LA FESTA QUE MÉS ESPERAVES DURANT L'ANY?
les festes de nadal, sense cap dubte!

ara em toca a mi passar el relleu a:
http://alotroladodlarcoiris.blogspot.com/
http://isabel-miblog.blogspot.com/
http://diariodeunaadoptante.blogspot.com/

diumenge, 26 de desembre de 2010

fotografia de la setmana

quantes fotografies per explicar, quants moments viscuts en aquests màgics dies, quantes sensacions...... el dia de nadal, l'emoció mentre l'aina ens deia el vers, el cagatió.... però em quedo amb aquesta!
tot sovint, la infantesa dels nostres fills ens porten a la nostra, i amb ella recordem aquells moments que com a nens varem viure tan intensament.



és d'aquesta tarda, de l'aina sortint als "pastorets" del nostre poble, li feia moltíssima il.lusió i s'ho ha passat de meravella.
Per mi té una connotació especial, doncs jo vaig fer pastorets durant molts anys.
Els meus pares sempre havien col.laborat en el grup de teatre del poble, això va facilitar que jo hi acabés ben embolicada.
Vaig començar com l'aina, fent d'angelet, i cada any tenia un paper més "important", fins que vaig arribar a ser l'àngel de l'anunciació amb paper i tot!!!! jajajajajaja
Després, ja per qüestions d'edat vaig passar a fer de pastora i així vaig seguir uns quants anys fins que els pastorets es van deixar de fer per les remodelacions que es van fer en el teatre.

Ara ja fa anys, que aquesta tradició tan nostra ha tornat a agafar protagonisme per aquestes feses tan assenyalades, i qui m'havia de dir a mi, que l'aina també en formaria part.
S'ho ha passat tan bé..... i ja em diu que quan sigui més gran vol fer de fúria petita de l'infern..... jajaajjajajja
em sembla que tornem a començar una nova etapa de pastorets, que evidentment, tants i tants records ens porta.

dijous, 23 de desembre de 2010

BON NADAL!



Des d'aquesta finestreta us vull desitjar a tots un molt BON NADAL!
que siguin uns dies plens de joia i pau amb tots aquells a qui tant estimeu, i que aquests dies siguem capaços de contagiar-nos d'aquella alegria i innocència que ens encomanen els més petits de casa, que visquem el NADAL a través dels ulls d'un infant.

us deixo auquestes quatre ratlles que m'ha enviat una persona a la qui estimo molt.
espero que us agradi.

Un cel blau i un cor en pau.
Confiant en la vostra veu interior,
amb coratge per perseguir els vostres somnis
i serenitat per quan perdeu el rumb.
Una llar plena de vida i d' amor.
Viviu en harmonia amb la natura i la resta del món.
I arribat el cas perdoneu i perdoneu-vos.

BON NADAL!!

dimecres, 22 de desembre de 2010

Per NADAL, asignacions!

Doncs si, sembla ser que han arribat noves assignacions!!!! quina bona notíciai quin regal de NADAL.
A hores d'ara, estan asignades totes les families que tenen el seu expedient registrat fins el 29 de maig de 2006. Així que el juny a la vista!

Tot i així, i celebrant inmensament que sigui com sigui i el dia que sigui hagin arribat asignacions, crec que l'optimisme i el realisme són del tot compatibles....
m'explico:
tots els que em coneixeu i llegiu aquest bloc, sabeu de sobres que referent al tema de l'espera i tot el procés sóc optimista, potser massa, però això no deixa de banda algunes reflexions que dónen pas al realisme.

Fa un parell de dies que llegeixo comentaris de varia gent que està esperant el seu tresor, i diuen que ens ho mirem com ens ho mirem, tot plegat és una mica confús.....
i sabeu què us dic, que crec que té sentit.

Fa pocs dies que AFAC confirmava que no hi hauria asignacions pel més de novembre....
pocs dies més tard, es confirma que s'ha asignat fins el 29 de maig.....
per tant.....
jo, llegint aquests comentaris que us deia, també crec en aquesta confusió i aquesta doble lectura....
si es considera que aquestes asignacions són les de novembre, que s'han assignat a finals de desembre, quan arribaran les assignacions de desembre? a finals de gener?.... llavors és evident que no hi ha assignacions al més de desembre.
Si al contrari pensem que aquestes asignacions donat que arriben a finals de més són les de desembre, és evident que no hi ha hagut asignacions al novembre......

No hem de pensar massa per saber que si cada més les assignacons es van retrassant, al final de l'any no hi haurà 12 assignacions oi? algun més o mes d'un més estarà sense assignar......

No em posaré a fer càlculs, no ho he fet mai i no haré ara........, però tot i l'optimisme i el positivisme, també hi ha el realisme!
això és com tot a la vida, mai hi ha una única manera de veure les coses, i molt menys una manera encertada i una de desencertada.
Tot són punts de vista, i maneres de voler-ho veure.
A mi m'agrada tocar de peus a terra i m'ho miri com m'ho miri, dóno la raó als comentaris que he llegit....

Sigui com sigui, i amb el retard que sigui, lo important és que es vagi asignant, poc o molt, lent o ràpid, i que mai pari!

FELICITATS A TOTES LES NOVES FAMILIES ASIGNADES!

diumenge, 19 de desembre de 2010

fotografia de la setmana

hi ha tants moments aquesta setmana per poder-ne parlar..... uffffff, necessitaria moooltes entrades! jejejejje
..... portes obertes a ballet, portes obertes a natació, festival de nadal de l'escola, la celebració dels 4 anys junts, l'arribada del tió.......... i els mil i un moments de cada dia amb els que més estimo!!!!

de tot això us puc dir que tot ha anat genial, que tenim una campiona...jejejejeje, amor de mare!!
però us deixo les imatges del dia 18, d'ahir, on un any més hem compartit amb aquells que tant estimem, i amb els que hem compartit any rere any desde en fa quatre, el dia més feliç de les nostres vides!





dissabte, 18 de desembre de 2010

4 anys junts!

avui és un dia molt especial, diria que el més especial dels molts dies que hi ha en un any.
De 365 dies només un, el dia 18 de desembre, fa que recordi el moment més important de les nostres vides.
Aquell dia que el món es va parar i ens varem convertir en els pares de la nena més preciosa del món.
Des d'aquell dia la nostra vida ha estat diferent en molts aspectes, en tots diria jo!

Avui al despertar l'aina m'ha fet un gran regal.....
quant els seus ullets tot just s'obrien i em mirava amb aquella carona de, un moment que encara no puc obrir els ulls del tot, ha tret la seva maneta de dins el llit i m'ha ensenyat 4 ditets amb un gran somriure, i just després em diu:
"oi que encara que hagués nascut a la lluna m'hauries trobat?"
jo sempre li dic que encara que hagués nascut a la lluna, allà l'hauriem anat a buscar.

Mare meva que si l'hagués anat a buscar!!!!!..... allà on fós hauria anat per trobar-la a ella.....

Mai oblidaré aquell 18 de desembre de 2006, ni aquella quarta planta del registre de Nanning ( xina ), ni aquell bebé preciós de 10 mesets que em va reseguir tota la cara amb els seus mini dits.
Mai oblidaré tot el viscut en aquells dies, tota aquella màgia, aquell Nadal.....
mai oblidaré amb qui vaig compartir tot allò i lo bé que ho varem passar.

Espero que mai la vida em jugui una mala passada en aquest sentit, i pugui portar al meu cor i recordar en la meva ment totes aquestes emocions i sensaciones, les passades i les que han de venir fins l'últim alè, perquè recordar aquests moments és sencillament indescriptible.

Just ahir ens varem mirar amb l'aina totes les fotos del viatge, totes, i ho varem passar de meravella. Poder respondre tot el que em pregunta i transmetre tots i cada un dels sentiments, és el millor regal que li puc fer a ella.

18 d'agost de 2006, sentia, tocava, abraçava a la personeta més especial de la meva vida.
em convertia en mare a xina, molt lluny de casa, però inmensament feliç......
La felicitat existeix, i aquell va ser un moment màgicament feliç.



Avui ho celebrarem com cal, com fem cada any, amb els nostres estimats amics del viatge, de la familia del cor.
AINA, ABRIL I XÈNIA, per molts anys!

així ho viviem fa 4 anys!
http://www.mychinajourney.com/filladelcor.com/view-travel.asp?TravelDayID=11

dimecres, 15 de desembre de 2010

els reis mags....

en un dia com avui, que personalment per mi és tan màgic i em porta tants records...... euè millor que parlar de màgia oi?
el meu sogre avui m'ha enviat això, i ho he trobat preciós!!!!

així que aquí ho teniu:

Quan vaig llegir aquest conte vaig pensar “quina pena no haver-ho llegit abans, quan els meus fills m’ho van preguntar “.
Per als que encara esteu a temps, aquí va el conte:

El pare va arribar a casa, i com sempre la seva filla Júlia el va rebre saltant d’alegria. Però aquell dia, a mitjans de desembre, la seva mirada ja avisava que alguna cosa passava pel seu cap. El pare, que es va adonar de seguida li va preguntar - Júlia què et passa ?”.
La nena se’l va mirar seriosament i li va preguntar - “pare, si et faig una pregunta em diràs la veritat?”.
Com us podeu imaginar el pare ja va començar a preocupar-se per la pregunta, ja que la seva filla era especialista en preguntes difícils.
-“Pare, existeixen els Reis Mags?”
El pare de la Júlia es va quedar mut... encara era massa petita per aquesta pregunta!.
-“les nenes diuen que són els pares. És veritat?”
-“I tu filla, què creus?”
-“no ho sé papà, a vegades que sí, i a vegades què no. Crec que sí perquè t’ho m’ho expliques, però com que les nenes diuen això?”
-“doncs mira Júlia, efectivament són els pares els que posen els regals.. però...”
-“llavors és veritat?, m’heu enganyat !”- va tallar la nena amb els ulls plorosos.
-“No, no, escolta Júlia, mai t’hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existeixen” va respondre el pare agafant en braços a la Júlia.
-“Llavors no ho entenc !”
-“seiem que t’explicaré tota la història” -va dir el pare mentre seien plegats al sofà-.
“Quan el nens Jesús va néixer, tres Reis Mags d’Orient guiats per una gran estrella es van apropar al Portal per adorar-lo. Li van dur regals en prova d’amor. El més ancià dels Reis, en Melcior va dir:
-“És meravellós veure tant feliç a un nen!, hauríem de dur regals a tots els nens i nenes del món i veure el feliços que serien”
-“Oh sí!-va exclamar Gaspar- és una bona idea, però com ho farem per arribar a tants milions de nens i nenes en una sola nit?”
-“certament seria fantàstic -va dir en Baltasar- però encara que siguem Mags ens seria molt difícil recórrer tot el món en una nit lliurant regals. Però seria tant bonic!”
Els tres Reis es van posar molt tristos, però llavors en Baltasar, el Rei més positiu de tots va dir:
-“ja ho tinc!”
-“Baltasar- va dir el Rei Melcior- necessitaríem milions de patges, gairebé un per cada nen i nena. No existeixen tant patges!”.
-“Tens raó Melcior, -va dir en Baltasar- però que et semblaria si aconseguís no un, sinó dos patges per nen?”
-“Seria meravellós Baltasar- va dir en Gaspar-, però no serveix qualsevol, han de ser patges que estimin molt als nens!”.
-“Sí, es clar, això és fonamental – va dir en Melcior- i a més haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens i nenes, això és bàsic per un patge”.
-“Doncs digueu-me, benvolguts companys meus: hi ha algú que estimi més als nens i els conegui millor que els seus propis pares?”-va dir en Baltasar amb la mirada triomfant.
Els tres Reis es van mirar assentint i comprenen la gran idea del rei Baltasar. I amb la màgia poderosa que només tres grans Reis Mags i Savis tenen van dir:
-“ordenem que per Nadal, commemorant aquest moment, tots els pares i mares es converteixin en els nostres patges i que, en el nostre nom i de la nostra part, regalin als seus fills i filles els regals que desitgin. També ordeno que mentre els infants siguin petits, el lliurament dels regals es faci com si ho fessin els propis Reis Mags. Però quan els nens siguin suficientment grans per entendre això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, cada Nadal, els nens i nenes també faran regals als seus pares en prova d’afecte. I recordaran que gràcies a Tres Reis Mags tots són més feliços” .

Llavors la Júlia es va aixecar, li va donar un petó al seu pare i li va dir:
-“Ara sí que ho entenc, i estic molt contenta. No sé si tindré prou diners per a comprar-vos algun regal, però per l’any que ve ja en guardaré més”.

I mentre la Júlia i el seu pare s’abraçaven, des del cel els Tres Reis Mags contemplaven l’escena tremendament satisfets... un cop més.

Doncs fins aquí aquest conte, potser ho podreu fer servir, ho potser no... en tot cas és un tendre conte de Nadal què ens ha encantat reescriure per a vosaltres!!!

Bon Nadal a tots i bons Reis!!


bonic oi?????
que mai s'acabi la màgia que hi ha dins de tots i cada un de nosaltres!

i un 15 de desembre, començava el viatge!

avui, 15 de desembre de 2010, fa quatre anys que vaig empendre el viatge més llarg i més important de la meva vida.....
en un dia com avui, un divendres per ser exactes, marxavem a Xina per trobar-nos amb la nostra petitona.
aquell viatge, del que amb prou feina ens podiem imaginar quin en seria el seu contingut, ens tenia reservats 15 dies de somni, 15 dies que repetiria del principi al final ara mateix, sense cap mena de dubte.
Vàrem tenir la gran sort de viatjar molt ben acompanyats, i arribar a Guangxi, a la província de l'aina amb dues famílies magnífiques i ja en aquells moments de la nostra família del cor.
quines possiblitats teníem de viatjar a la província amb algú de la mateixa colla????, poques oi, doncs no va ser amb una sinó amb dues parelles a les que estimem moltíssim i que anavem allà mateix.
A pequín, ja ens reuniríem amb les altres famílies amb les que vàrem tenir la sort de compartir la segona part del viatge.

només aterrar a Nannig, capital de Guangxi, ja sabíem que érem a la terra que més ens donaría d'aquest món, era la terra de l'aina, la que la va veure néixer i a la que teníem la oportunitat de conèixer i estimar.

la veritat és que tot ens va anar de meravella, la guía, l'hotel, la companyia, els amics que vam fer allà.......tot estava a punt per viure el moment més màgic de les nostres vides, tot estava a punt per abraçar a la carona més dolça que mai he vist, tot estava a punt per convertir-nos oficialment en pares de la nena més maca del món, tot estava a punt per començar un conte de fades on la meva filla n'ès la princesa.
només ens calía una mica més de paciència, només ens calía que arribés el dia 18 per fer d'un somni la més pura realitat.

Recordar què feia ara fa 4 anys, tal i com ho vaig fer el primer, el segon, i el tercer any, és inevitable..... i per anys que passin sempre poratré al cor aquests dies tan especials i tan importants que van marcar la meva vida per sempre més.
L'arribada d'un fill, és sense cap mena de dubte el dia més feliç a la vida d'una persona.
Són moments únics i especials que queden per sempre més en el record ii que fa que en els propers 15 dies ens preguntem a cada instant què és el que feiem ara fa 4 anys.

aquest és el nostre quadern de viatge, aquells que cada dia amb una il.lusió desmesurada varem escriure nit rera nit, per tal de que totes les persones a qui estimavem tant sabéssin de com ens anava per terres orientals.
gràcies a aquest quadern no només tindré detalls que potser ara no recordaria, gràcies a aquest quadern he trobat a persones meravelloses que sé que tindré per sempre més al meu costat!

http://www.mychinajourney.com/filladelcor.com/view-travel.asp?TravelDayID=7

dimarts, 14 de desembre de 2010

aquest mes no!

Doncs sembla ser que aquest mes no hi haurà assignacions, ..................., sobren les paraules!
aquest és el comunicat d'AFAC:

Queridas familias,

Desde China nos informan que este mes el CCAA no enviará las asignaciones.
Lo lamentamos pero es necesario esperar un mes más.

Muchos ánimos a todos, sabemos lo mal que lo estáis pasando, y en especial
a todas estas familias del dia 26.

Un abrazo,

AFAC - Sede Barcelona

A mi AFAC mai m'ha fallat, ben al contrari, sempre l'he tingut al costat per tot el que he necessitat i sempre que ha donat una informació ho ha fet quan en té la certesa, per tant la seva trajectòria, responsablitat i confiança, fa que em cregui la notícia.
Tot i així, tant de bo aquest cop hi hagi un error! ;-)

dilluns, 13 de desembre de 2010

quanta raó!

aquest poema, l'he trobat avui a l'agenda de l'aina......
per desgràcia d'aquest món i de tots els que ho pateixen, es fa una ajuda d'aliments per a tots aquells que ho necessitin....
hi havia aquest poema.....
tots sabem que és veritat....
però realment ho posem en pràctica?

espero que us agradi:

Si vols fer feliç a algú a qui estimes molt,
digues-li avui....
EN VIDA AMIC, EN VIDA.


Si desitges donar una flor,
no t'esperis a que sigui mort, dóna-la avui,
amb amor....
EN VIDA AMIC, EN VIDA.


Si desitges dir "t'estimo" a la gent de casa teva,
i a l'amic allunyat o veí.....
EN VIDA AMIC, EN VIDA.


Seràs feliç, si comprens que fer feliços a tots,
és molt millor fer-ho.........
EN VIDA AMIC, EN VIDA.


No has d'anar a panteons ni omplir les tombes de flors....
has d'omplir d'amor els cors dels qui estimes....
EN VIDA AMIC, EN VIDA!

diumenge, 12 de desembre de 2010

fotografia de la setmana



avui hem passat un dia genial, un dia magnífic amb la nostra familia del cor.
el lloc triat ha estat un restaurant ideal per els més menuts, on tot és màgic, on tot és un encanteri.
i és que la familia del cor és màgica!
unes hores amb ells i tot és tan fàcil......

us estimem familia, que per molts anys!

divendres, 10 de desembre de 2010

32 mesos......

un més mes que el nostre expedient reposa en alguna estanteria del CCAA.
Un més mes que esperem i desitgem que alguna cosa canvii.....
Un més mes que t'estimem i t'esperem....
Un més menys que ens falta per arribar a tu.

Mentrestant seguim gaudint de tot el que la vida ens ofereix i ens dóna, que és molt.
Seguim somiant, disfrutant, pensant, fent plans, desfent-los, tornar-los a fer, gaudint de persones meravelloses, de petits detalls, de grans moments...... en definitiva, seguim VIVINT!

Tresor, un més menys ens separa de tu.

dimarts, 7 de desembre de 2010

indescriptible....

POR QUÉ NO ESTUVE EN LA BARRIGA DE MAMÁ?
aquest nou conte de la meva amiga SILVIA MAGDALENO, és el que hem rebut avui a casa.
QUINA SORPRESA!..... que bonic!
l'aina molt entusiasmada amb el nou conte, tant, que ella mateixa ha volgut donar les gràcies a l'autora via telefònica! si si, com ho sentiu!

Silvia, TOCAYA, que te voy a decir que no sepas ya.......
que eres grande, muy grande,! que a través de tus cuentos nos emocionas a todos, grandes y pequeños.
Tus frases, tus textos....... ufffff, todo es tan emocionante........
Mil gracias amiga, sabes como llegar al fondo del corazón.
Nunca agradeceré lo bastante todo lo que representa una adopción, porque gracias a ello nuestras vidas se cruzaron!
No sé lo que esperaremos, pero te aseguro que con gente como tu, el camino se acorta muchísimo!
no dejes nunca de sorprendernos, de contar y de imaginar..... porque los sueños es lo mejor que tenemos.
UN GRAN BESO!


l'aina destapa el conte


i no el pot parar de mirar......

trobareu tota la informació del conte a:
http://www.facebook.com/?ref=hp#!/pages/Por-que-no-estuve-en-la-barriga-de-mama/116183538444136

http://www.adopcionencuento.es/

dissabte, 4 de desembre de 2010

"coses de nens"......

mai sabem com és la resposta d'un infant, però sigui la que sigui, sabem que serà del tot sorprenent, d'això no hi ha dubte.

una bona amiga m'ha passat un correu amb aquestes reflexions, així que aquí les teniu, espero que us agradin:

Al autor y orador Leo Buscaglia, se le solicitó que fuera parte del jurado de un concurso. El propósito del concurso era, encontrar al niño más cariñoso. El ganador fue un niño de 4 años cuyo vecino era un anciano, a quien recientemente se le había muerto la esposa. El niño, al ver al hombre sentado en una banca del patio y llorando, se metió al patio del anciano, se subió a su regazo y se sentó. Cuando su mamá le preguntó que le había dicho al vecino, el pequeño niño le contestó:
* "Nada... sólo le ayudé a llorar".

------------------------------------------------------

Debbie Moons, maestra de primer grado, estaba discutiendo con su grupo la pintura de una familia. En la pintura había un niño que tenía el cabello de diferente color al resto de los miembros de la familia. Uno de los niños del grupo sugirió que el niño de la pintura era adoptado y una niña compañera de él le dijo:
"Yo sé todo acerca de las adopciones, porque yo soy adoptada". * "¿Qué significa ser adoptada?"- preguntó el niño y la niña le contestó:
* "Significa que uno no crece en el vientre de su mamá sino que crece en su corazón".


-----------------------------------------------------

Siempre que estoy decepcionado de mi vida, me detengo a pensar en el pequeño Jaime Scout.
Jaime estaba intentando conseguir una parte en una obra de la escuela. Su mamá me dijo que había puesto su corazón en ello pero aún así, temía que no fuera elegido. El día que fueron repartidas las partes de la obra, yo estuve en la escuela. Jaime salió corriendo con los ojos brillantes de orgullo y una gran emoción. *"Adivina qué mamá" me dijo gritando las palabras que permanecerán como una lección para mi:
"He sido elegido para aplaudir y animar"

-----------------------------------------------------

En Nueva York un niño de 10 años estaba parado, descalzo, frente a una tienda de zapatos apuntando a través de la ventana y temblando de frío. Una señora se acercó al niño y le dijo: "Mi pequeño amigo ¿qué estás mirando con tanto interés en esa ventana?". La respuesta fue: - "'Le estaba pidiendo a Dios que me diera un par de zapatos".
La señora lo tomó de la mano y lo llevó adentro de la tienda, le pidió al empleado que le diera media docena de pares de calcetines para el niño. Preguntó si podría prestarle una palangana con agua y una toalla. El Empleado rápidamente le trajo lo que pidió. La señora se llevó al niño a la parte trasera de la tienda, se quitó los guantes, le lavó los pies al niño y se los secó con la toalla. Para entonces el empleado llegó con los calcetines, la señora le puso un par de ellos al niño y le compró un par de zapatos. Juntó el resto de los calcetines y se los dió al niño. Ella acarició al niño en la cabeza y le dijo:
-"¡No hay duda pequeño amigo que te sientes más cómodo ahora!" Mientras ella daba la vuelta para marcharse, el niño la alcanzó, la tomó de la mano y mirándola con lágrimas en los ojos le preguntó:
- "¿Es usted la esposa de Dios? "

divendres, 3 de desembre de 2010

de boig.....

així és com han estat aquests últims dies....., de boig, quasi ni amb temps per poder entrar en aquest petit espai que tant estimo......
però com solen dir, " no hay mal que cien años dure", així que aquí estic de nou, aprofitant aquests dies de desconexió per anar-me posant al dia de moltíssimes feines pendents..... , per disfrutar de la familia i els amics, per decorar la casa de nadal..... quina ilusió que li fa a l'aina....jajajajajaja

en fi, que aquí seguim, encetant un mes que a part de ser especial per ser nadal, serà sempre el més per excel.lència a casa, el mes que ens va unir per sempre amb l'aina!

feliç desembre per tots!

divendres, 19 de novembre de 2010

no t'oblidem...

fa dos anys que ens has deixat, però el teu record és tan gran que el bui es fa insuportable!
que poquet temps vas compartir amb l'aina, i el que t'enyora!

dimecres, 17 de novembre de 2010

sense paraules.....

avui no és el sant ni l'aniverasri de cap de casa.... sembla que s'hagi avançat el nadal en tot cas, .... però no.....
tot és gràcies a la web que amb tant d'amor varem crear fa anys.....
gràcies a filladelcor, www.filladelcor.com, la verónica de tenerife ens va conèixer i ens segueix a través d'aquest bloc....

fa dies em va demanar participar a la coltxa de l'ona, però quina ha estat la nostra sorpresa quan avui al migdia al arribar a casa ens hem trobat amb un paquet ben gros!
l'aina, emocionadísima, quan algun paquet porta el seu nom, s'ha posat molt contenta.
al veure el tamany del paquet i veure de qui era, de seguida he anat a buscar la càmera de fotos.....

Veronica, mil gracias por todo, te has pasado!!!!!! me has echo emocionar muchooooo, muchooooo.......
cuanto cariño en tus detalles, en tus escritos.... indescriptible.
Me emociona de verdad pensar que esta pequeña ventanita pueda llegar a algun corazón y me devuelva tanto cariño.
de verdad que no tengo palabras para agradecerte las risas y las emociones de aina, y las mías......
ojalá las fotos tuvieran voz, pero espero que las disfrutes tanto como hemos disfrutado nosotras este momento.
miles de gracias por todo.
Estos dias son de los especiales, los que te hacen sentir que ha valido la pena utilizar las nuevas tecnologías, y asomar un poco la cabeza.

diumenge, 14 de novembre de 2010

fotografia de la setmana



és del dissabte, al nostre estimat montseny!
a l'aina li agrada molt fer sortides a la muntanya, i nosaltres estem encantats de que li agradi, és clar......
així que aprofitant els màgics colors de la tardor i la bonança climatològica ens varem escapar al nostre raconet preferit.....

dijous, 11 de novembre de 2010

esperant que serveixi per alguna cosa......

segur que tots heu sentit a parlar del cas "piedad"......, aquesta nena de les illes canaries que en la seva curta edat ja ha passat per tot un calvari.
jo ja he parlat moltes vegades en aquest bloc de que em dona la sensació que sempre està més protegit el fet de ser pare o mare biològic que el real dret de l'infant a tenir una familia, almenys aquesta és la sensació que tinc.

ja sabeu que jo sóc les que defenso els pares i les mares que ho volen ser, independentment si el nexe d'unió és o no biològic.....
quina culpa ténen els nostres fills dels nostres errors o de les nostres decisions?
aquesta nena era feliç amb la seva família..... si si , la seva familia, no la que li va donar la vida, la que l'estava ensenyant a viure-la..... però una sentència es va cuidar de trencar una infància feliç.......

i com està la cosa?
doncs malament.... una nena patint i una família també.... perquè? er la biologia i la genètica!
ara resulta que la genètica la podem alterar, modificar i canviar-la d'arrel..... però només als laboratoris, és clar.....
a la vida real, la genètica continúa sent això, i els sentiments no conten.

aquest és l'escrit de la mare que segueix lluitant per recuperar la seva filla:

Hola, mi niña del alma:

Te escribo esta carta con la esperanza de que algún día pueda llegar a tus manos. No sé que edad tendrás entonces pero nada habrá cambiado, los sentimientos no se difuminan ni se pierden en el espacio.

Decirte que, desde hace tres años, muchas veces te hemos escrito, tus hermanos, yo…tu familia, que nunca te hemos olvidado ni te olvidaremos jamás; que tuvimos el orgullo de que formaras parte de nuestras vidas y que ese hueco que anida en nuestros corazones, estará siempre reservado con tu nombre, para ti.

Que no ha sido fácil el camino, que lo hemos intentado todo para que supieras que nunca te hemos abandonado y para recordarte lo gran persona que eres, lo inmensamente generosa que fuiste con nosotros, y que igual que eran auténticos tus besos, abrazos y achuchones, los nuestros también eran reales y traspasaban los rostros hasta fundirse en un arcoiris repleto de matices de afectos.

Que sepas, niña de mi alma, que tu cama seguirá aquí en nuestro hogar, que tu cajita de recuerdos está intacta, que tu ropa continúa guardada entre jabones de jazmín, en las gavetas que tantas veces abrieron y cerraron tus pequeñas manos.

Los libros, tus libros, inmersos de colores y contenido, mantienen vivas las estanterías y las fotos, nuestras instantáneas, perviven colgadas en las paredes de nuestra casa y forman parte del paisaje de cada día.

Que he rogado a Dios, ¡no sabes cuánto! que estés bien, que no te olvides que vales mucho, que eres ¡grande, grande! pero vulnerable también. Que sigas sonriendo e iluminando tu rostro con esos ojos de ángel, como lo sabes hacer, y cuando tengas ganas de llorar pidas ayuda, porque, mi niña, tú nunca has hecho nada malo, no eres culpable de nada, sólo has hecho bien y has regalado momentos dichosos a quienes te hemos querido.

Mi querida niña, yo estoy bien, todos estamos bien. Tu hermana mayor ya es médico, como tú querías ser. Tu maletita roja de Reyes, con la que tantas veces utilizaste el fonendo auscultando a tus muñecas, sigue en tu habitación. Tu hermano mayor, alto y de un enorme corazón, algún día te elevará de nuevo hasta el cielo, con sus brazos, hasta que roces las nubes, y tu hermana pequeña ya está en el Insti, como ustedes decían. Ella guarda sus zapatos y su ropita más especial para ti, porque la vida lleva su rumbo y seguimos adelante aunque te echamos de menos mucho, pero estamos juntos. Lo más que importa es que tú estés bien ¡ojala hubiese un hilo de seda invisible que llegara a ti y como Campanilla te susurrara al oído lo cerca que estás de nosotros!

Nunca nadie ha entendido que yo no podía “entregarte” sin luchar, a un abismo tangible, con los argumentos de peso que teníamos a mano. No podía permitir producirte un desgarro afectivo porque eras una niña feliz y que tu sonrisa y carcajada se convirtieran de repente en un llanto inconsolable, ni que tus días luminosos los cubriera para siempre el ocaso. No han querido ni verlo ni entenderlo porque, a veces, las personas mayores son así, se equivocan y no rectifican y a los niños pequeños les silencian su voz.

Le doy las gracias, mi amor, a tu madre biológica por haberte traído a este mundo, pero al mismo tiempo ruego que no sea para que sufras más. Les doy las gracias a muchos miembros de tu familia biológica por habernos comprendido, ayudado y alentado. No importa, vida mía, lo que haya podido pasar, yo soy una persona adulta y tengo alternativas y recursos para salir adelante, pero sí nos importa qué te pueda ocurrir a ti y cómo te sientas.

Me gustaría que hubieses seguido en casa, adquiriendo principios como los de tus hermanos, cuidando de ti, tomando las medicinas a tus horas, jugando al Monopolio, a Gestos, a Quién es Quién…comiéndonos el potaje todos juntos y verte amasar gofio, disfrutando con tu hermanita pequeña. Hablar de Alicia en el País de la Maravillas, de Winnie de Pooh, y darnos el abrazo gigante cada vez que llegaba la noche.

Tus perritos, Gara, Fisco, Fotingo, tus gatos, Gandhi, Alba y Negrita siguen bien, tan juguetones y cariñosos como siempre, a pesar de que nunca dejan de hacer travesuras. Todo sigue en su lugar, el parque, los columpios, el kiosco, las aceras, las flores…tus geranios.

Pequeña niña, si algún día sólo crees escuchar al silencio, ten por seguro que sigue latiendo el amor en nuestros corazones, que el cielo es azul, que las gaviotas surcan el mar y el romero de tu patio continúa con su tierra húmeda, bordeado de musgo verde, al lado de esta puerta que siempre seguirá abierta para ti.

Soledad Perera, julio 2010.

sembla ser que hi ha una iniciativa de PRODENI per tal de que la nena torni amb la seva familia...., tant de bo les firmes serveixin per alguna cosa.....

desig!!!!!!

quant de temps que feia que no en rebiem cap!!!!!! quina alegria!
a més a més, és un desig molt i molt especial.... tots ho són molt, però aquest vé de la nostra familia del cor, de la mònica, del sergio i la xènia.

Amb ells hem compartit els millors moments de la nostra vida.....
l'assignació, el viatge, moments molt especials i molt íntims que els portarem sempre dins el nostre cor.

familia, ja sabeu que us estimem molt i que cada moment junts és meravellós.
que per molts anys!!



dimecres, 10 de novembre de 2010

31 mesos.....



avui fa 31 mesos que el nostre segon expedient va quedar registrat al CCAA, i amb ell el nostre cor i els nostres desitjos.
31 mesos que han passat volant, però 31 mesos en els que no hi ha dia que no pensem en tu, en quan arribarà per fi el moment de veure't i poder-te portar a casa per sempre més....

hi ha dies que costa veure el final de tot aquest procés, però res és etern, i algun dia serà el nostre, ha de ser així.

A xina alguna cosa ha de canviar. Quan? no ho sé..... però el cor em diu que així serà.

"SIEMBRA SUEÑOS..... Y RECOGERÁS MILAGROS!
(rosana)

dimarts, 9 de novembre de 2010

4 anys de l'asignació.....

un dia: 9 de novembre de 2006
un lloc: ICAA, palau de mar (bcn)
un desig: veure a la meva filla
un somni fet realitat: 3 fotos i un expedient
una personeta, la meva filla: L'AINA, la LIN YI TIAN

doncs així, ni més ni menys, i envoltada de la meva familia i amics, em vaig converir en mare de l'aina, la millor experiència de la meva vida, sense cap dubte!
per més que ho recordi, que ho imagini, que vegi les fotos, el vídeo, ..... crec que per anys que passin, mai podré oblidar cada un de tots els sentiments viscuts aquells dos dies......
recordo com si fós ara el que vaig fer el dia 8 després de la trucada....... i recordo perfectament el dia 9..... mai ho oblidaré......
si hi ha alguna cosa que em fa por perdre en aquesta vida és just el record d'aquell moment....., el moment que vaig parir la nena més bonica i dolça del món, l'aina.

tot va començar el dia 8 de novembre de 2006.....
quan gairebé tots els nostres companys ja teníen hora a l’ICAA nosaltres encara estavem esperant la trucada…..
A ben dinat….o a mig dinar…no ho sé, perquè a partir d’aquell moment vaig deixar de dinar……vàrem rebre la trucada que tant estavem esperant. Éren les 14:35….
Al despenjar em diuen:
…”ets la sílvia”????? sisisisisisisisiisisiss
Enhorabona, sou pares!!!!!!!!!!....demà a les 11:30 sigueu aquí i us entregarem l’expedient.
Érem pares…si si nosaltres!!!!!
Vaig penjar el mòbil, perquè la trucada la vàrem rebre allà…..mai el llençaré…
Salts, abraçades, plors, trucades, emocions………SENTIMENTS!!!!

Aquella tarda va ser rara……era una barreja d’alegria i nerviosisme que no ho sabria definir…..el que si que tenia clar, és que em llevaria i quan tornés a casa ja sabria quin era el secret més ben guardat des de feia 14 mesos!!!!!!!

Aquell matí del dia 9 de novembre, vàrem matinar….i és que no només ens assignaven a nosaltres, sinó que a una pila d’amics amb els qui havíem compartit tantes i tantes bones estones……i que no ens volíem perdre el seu moment…..
Allò era un festival per les emocions……no recordo si feia fred, jo no entenia, per mi aquell dia, el dia era el més radiant del món.
Després d’emorzar en un bar pròxim a l’ICAA amb tota la família del cor ens vam dirigir tots plegats cap al palau de mar, edifici on abans era l’icaa.
Bé, esmorzar crec que només ho van fer uns quants, perquè a mi no m’entrava rès!!!!!
Aquell curt trajecte va ser màgic…..no oblidaré mai aquells riures, aquells nervis, aquelles llagrimes, les abraçades els petons…….tot barrejat, era el millor que tenia al meu voltant, tots aquells a qui tant he estimat i estimo.
Havia arribat l’hora per uns, i tots els esperavem a fora que sortissin amb 3 fotos a les seves mans, amb les seves filles.
El meu cor anava a tres mil per hora……era una alegria constant cada vegada que sortia algú amb les fotos de la seva petitona……
Jo no em podia esperar més…..no podia esperar que arribés les 11:30, així que recordo que vaig agafar la ma d’en lluís i sense que ell s’adonés del que passava es va trobar a dins de l’ICAA demanant que ja que érem allà i quasi tots els nostres amics ja tenien la seva assignació si era possible que ens donéssin la nostra.
Sense saber-ho, la persona que ens va atendre, era la mateixa que tenia el nostre expedient.
Ens va dir com us dieu???? I amb un gran somriure diu passeu, el vostre expedient és aquí dins.
Crec que fins i tot ella veia els batecs del meu cor…….
Va ser un moment molt dolç que recordo amb molta tendresa…….ens va dir que teniem una filla preciosa, que era molt petitona i fins i tot ens va dir la data de naixament, detall que ni tan sols ens en vam adonar fins després…..l’únic que volíem era veure la seva carona. Durant aquells instants no ens importava ni quina edat tenia ni on havia nascut…..només la volíem veure a ella.
Va marxar de la sala i ens va deixar sols……i junts vàrem obrir aquell expedient, vàrem passar la primera pàgina i allà hi havia les tres fotos……finalment l’aina ja tenia cara, era ella, única, la nostra filla.
L’enamorament va ser instantani……no vaig tardar ni mig segon a fer-me meva aquella cara….no us puc definir com em vaig sentir, crec que no hi ha paraules.
Rès m’era extrany, al contrari…és com si la coneixés de sempre……aquells cabellets de punxa , aquells ullets negres i rasgats i aquella boqueta amb forma de cor. L’aina ja era una realitat.
No sé com, en lluís va tenir l’habilitat d’aixecar una ma enlaire i grabar tot el que feiem…..us confeso que el vídeo ho diu tot, no el puc veure massa sovint, és massa emocionant.

Després d’estar parlant una estona amb la noia que ens va donar l’assignació i poder-nos centrar i adonar-nos de l’edat que tenia i d’on era,vam sortir corrents a ensenyar la foto a la meva mare que estava emocionadíssima!!!!
A partir d’aquí, ja us podeu imaginar el que va passar…….petons, abraçades, fotos i més fotos i moltes emocions.
Finalment arribavem a l’altre extrem del fil vermell, la nostra petitona era la carona més dolça que mai havíem vist……, i de la que mai més ens separaríem......


hi ha moments a la vida que per anys que passin perduraran intactes en el nostre cor i en la nostra ment.
gràcies reina per fer-nos viure tot el que hem viscut amb tu!


la trucada.....


moment inmortalitzat!


l'aina, per fi veiem la seva carona.....


després de gaudir de molts moments, presentem l'aina als amics....


ja som 3!!...... esperar ha valgut la pena! som els més feliços del món.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Xina fa un gir......

http://www.cotizalia.com/vivienda/china-crisis-inmobiliaria-hijos-varones-20101106-60674.html

Siglos y siglos de una mentalidad cultural basada en la preferencia china por los hijos varones se han ido al traste. Los elevados precios de la propiedad y el desarrollo económico, según Financial Times, han comenzado a erosionar la tradicional preferencia cultural por los hijos varones y cada vez es más frecuente escuchar a los padres chinos decir que desean una niña.

Y es que la política china de “un solo hijo”, unida al hecho de que en el país únicamente los varones pueden llevar el nombre de la familia, ha tenido graves consecuencias durante años, pues miles de niñas chinas han sido abandonadas o dadas en adopción.

Lo que no han logrado las organizaciones de derechos humanos lo ha conseguido la crisis económica y, en particular, el elevado precio de la vivienda, que está impulsando un cambio que se espera que se vea confirmado por el censo chino, realizado una vez cada diez años y que comenzó el lunes pasado.

¿Pero qué tiene que ver el precio de la vivienda con la preferencia cultural? En China existe la costumbre familiar de comprar un piso al hijo varón antes de que éste contraiga matrimonio.

El Banco Mundial advierte del descenso de varones

Según un informe reciente del Banco Mundial, la preferencia por el hijo varón alcanzó su nivel máximo durante 1995, y desde entonces ha caído hasta tal punto que dentro de poco tiempo tendrá una representación minoritaria dentro de las familias chinas. En algunas zonas rurales, sin embargo, se mantiene la preferencia por los varones.

No es el caso de Zhang Aiqin, una mujer china que se lamenta de que tanto su esposo como ella no ganan mucho dinero. “No puedo imaginar cómo podríamos comprar un piso a un hijo”.

“No es sólo un piso”, añade Zhang Yun, una mujer residente en Shanghai, en alusión al coste que conlleva la educación y el matrimonio de un hijo varón. “Supone una mayor presión económica, mientras que las niñas son lo que una chaqueta de abrigo al frío para una madre cuando ésta llega a cierta edad”, afirma citando a un antiguo proverbio chino que ilustra el hecho de que las hijas son tradicionalmente mejores cuidadoras.

Además, el hecho de dar a luz a una hija supone, en opinión de Yun, “que toda la familia te mire mal”.

diumenge, 7 de novembre de 2010

fotografia de la setmana




ha estat un cap de setmana intens...... i demà encara estem de festa!
és la festa major petita....., la d'hivern, la del patró del poble...., la que no hi ha ni una quarta part de disbauixa que la d'estiu, però no per això menys divertida.

l'aina ha gaudit d'allò més participant a la rúa de gegants, i encara més gaudint de la colla gegantera de l'escola.
Per sort, hi ha molta tradició gegantera, i a part dels nostres estimats gegants, el martí i la mª del puig, cada escola té els seus...... així que la festa està garantida!
la geganta de la nostra escola és la TONA, però és molt gran, així que l'aina s'ha conformat portant un dels molts capgrossos que té la Tona d'acompanyants.....
i no ha triat malament oi? ho ha tingut claríssim!

dijous, 4 de novembre de 2010

llegenda xinesa......

avui he entrat a l bloc de la meva amiga manuela, http://alotroladodlarcoiris.blogspot.com/, i he vist una llegenda xinesa que m'ha agradat i molt,... i com que aquest espai és per la meva princesa, no vull deixar passar la oportunitat i vull que la tingui impresa en el "seu" bloc.

Manuela, me ha encantado, y es curioso, pero nunca había caído en que la tenías puesta........

la llegenda diu així:
"Un erudito chino dijo una vez que......
el amor es un largo viaje que un hombre y una mujer, que creen amarse, emprenden a lomos de una tortuga.
Es en ese largo y lento viaje donde van madurando los diversos sentimientos que forman el amor, al final del viaje siempre se encuentra la felicidad, aunque a veces ese final es la muerte.
Otro sabio, sin embargo, dijo que al final del viaje se encontraba el primer hijo, si no el más querido, al menos el más deseado.
El Universo fue para muchas civilizaciones de la antigüedad una enorme tortuga, sobre su caparazón viajábamos todos en busca de la felicidad."

dilluns, 1 de novembre de 2010

data de dall

5 dies asignats!!!
moltes felicitats a tots!....

Buenos dias,
Desde China nos informan que han asignado los expedientes registrados
hasta el 23 de mayo de 2006 y que las asignaciones salieron del CCAA el
pasado viernes día 29.

Muchas felicidades a todas las familias asignadas!

Un abrazo,

AFAC - Sede Barcelona

diumenge, 31 d’octubre de 2010

fotografia de la setmana



tenim novetats!!!!!!
una persona molt especial, des de l'altre punta de món ens apropa una mica més als 9 mesos que l'aina va viure sense nosaltres......
aiiisssss.....
pels que m'enteneu ja sabeu que una sola cosa per petita que sigui, és tot un descobriment!

dimarts, 26 d’octubre de 2010

un meme!!!!

doncs feia temps que no m'en arribava cap, però aquí en tinc un de nou!!!
així que som-hi!!!!!!

1- dir qui m'ha nominat:
l'elén, de http://farolillos-chinos.blogspot.com/.
muchas gracias guapísima!

2- nominar a 4 persones:
- la silvia http://desenredandoelhilorojo.blogspot.com/
- la roser http://valeriaimartinadostressorsdelaxina.blogspot.com/
- la maría http://brisaoriental.blogspot.com/
- la isabel http://isabel-miblog.blogspot.com/

3- avisar als nominats..... ara ho faré......

4- contestar les següents preguntes:

....4 coses que porti al bolso....
- el moneder
- el mòbil
- medicaments per si de cas....
- carmelets per l'aina.

....4 coses que hi ha a la meva habitació....
- una foto de l'aina i meva a la que tinc un carinyo molt especial
- un llibre que mai es mou de la tauleta de nit: "el guerrer de la llum"
- una orquídea..... sempre hi és!
- un "t'estimo" que em va regalar l'aina

....4 coses que m'agraden ara mateix....
- els raonaments de l'aina
- l'escalfor del sol
- les converses al voltant de la llar de foc
- les decisions preses.

....4 coses que sempre he volgut fer ( i se suposa que no he fet )
- visitar tot argentina
- caiguda lliure
- tornar a xina, a conèixer en persona la família d'acollida de l'aina.....,ja que ens coneixem via carta!!!!!
- acabar l'habitació de jugar..... jajajajajajajaj

....4 coses que no sabeu de mi...
se suposa que han de ser coses que no he dit mai al bloc i que que les pugui dir no???? jajajja, una mica difícil!
sóc transparent, i en el bloc sempre dic tot allò que no traspassi certa frontera, així que crec que sabeu tot el que s'ha de saber...

....4 cançons que no em puc treure del cap....
- boig per tu ( sau )
- qualsevol del bruce...... sempre en tinc una al cap!
- llegaremos a tiempo ( rosana )
- algunes de la sandra march, una amiga i cantautora del meu poble, que sens dubte han marcat una etapa important a la meva vida....

diumenge, 24 d’octubre de 2010

fotografia de la setmana

un cap de setmana intens...... jajajajja, com quasi bé tots.......!
casa i família, i família del cor..... es pot demanar més?

aquest cap de setmana hem entrat llenya per poder gaudir dels grans moments al voltant de la llar de foc......
l'aina ha col.laborat d'allò més...... i per més que li diguéssim que parés quieta, no hi ha hagut manera!
aquí la teniu transportant troncs amb el seu carretó!







i a la tarda cap a figueres!!!!!!, a la festa de la Dana, la nostra nebodeta del cor, que feia ni més ni menys que 4 anys!!!!!
sens dubte una vetllada genial, on ho hem passat d'allò més bé grans i petits.
mil gràcies família!





dijous, 21 d’octubre de 2010

SER MAMÁ ( isabel allende )

Vull compartir un escrit que no coneixia, almenys no el recordo, que ha compartit una amiga de les llistes d'AFAC.
M'ha semblat preciós, i com ella diu va per totes aquelles MARES que ens en sentim i que n'hem volgut ser......
espero que us agradi.

SER MAMÁ

Por culpa del azar o de un desliz, cualquier mujer puede convertirse en Madre. La naturaleza la ha dotado a mansalva del 'instinto maternal' con la finalidad de preservar la especie. Si no fuera por eso, lo que ella haría al ver a esa criatura minúscula y llorona sería arrojarla. Pero gracias al 'instinto maternal' la mira embobada, la encuentra preciosa y se dispone a cuidarla gratis hasta que cumpla por lo menos 21años. Ser Madre es considerar que es mucho mas noble sonar narices y lavar pañales, que terminar los estudios, triunfar en una carrera o mantenerse delgada. Es ejercer la vocación sin descanso, siempre con la cantaleta de que se laven los dientes, se acuesten temprano, saquen buenas notas, no fumen, y que tomen leche. Es preocuparse de las vacunas, la limpieza de las orejas, los estudios, las palabrotas, los novios y las novias, sin ofenderse cuando la mandan a callar o le tiran la puerta en las narices, porque no están en nada... Es quedarse desvelada esperando que vuelva la hija de la fiesta y, cuando llega, hacerse la dormida para no fastidiar. Es temblar cuando el hijo aprende a manejar, anda en moto, se afeita, se enamora, presenta exámenes o le sacan las amígdalas. Es llorar cuando ve a los hijos contentos y apretar los dientes y sonreír cuando los ve sufriendo. Es servir de niñera, maestra, chofer, cocinera, lavandera, médico, policía, confesor y mecánico, sin cobrarsueldo alguno. Es entregar su amor y su tiempo sin esperar que se lo agradezcan. Es decir, que 'son cosas de la edad' cuando la mandan a volar. Madre es alguien que nos quiere y nos cuida todos los días de su vida. El peor defecto que tienen las madres es que se mueren antes de que uno alcance a retribuirles parte de lo que han hecho. Lo dejan a uno desvalido, culpable e irremisiblemente huérfano.

Por suerte hay una sola...Porque nadie aguantaría el dolor de perderla dos veces..

(Isabel Allende )

dimecres, 20 d’octubre de 2010

cada any em dic aquest any no publico aquesta entrada, doncs quasi tots els que em llegiu ja la sabeu de sobres ( és el mateix escrit de cada any).....
però llavors em dic.... què carai! tot el que aquí poso ho imprimeixo per fer un diari per l'aina, així que no puc oblidar-me del meravellós dia 20 d'octubre d'ara fa 4 anys.
Aquell dia que va ser el comte enrrere en el que la nostra vida va canviar per sempre més.
En un dia com avui d'ara fa 4 anys sabíem que estavem asignats!

"Recordo aquell dia com si fós ara ... era divendres i els rumors tot i estar a mitjans de mes es succeïen l'un rera l'altre.... les llistes americanes eren un no parar i jo no parava ni un moment de buscar alguna notícia que ens deixés passar aquell cap de setmana de manera diferent ....
però res, tot eren especulacions i moltes ganes de que passés alguna cosa.....
recordo que aquell dia amb la FIna, una gran amiga nostra, ens vàrem trucar moltes vegades....estavem les dues nervioses, i qualsevol rumor que sortís agafàvem el telèfon per passar-nos la informació.

després de dinar.....quan jo ja pensava que fins dilluns res de res, va trucar el telèfon. Era la Fina.....
recordo les seves paraules d'una a una, de fet crec que mai ho podré oblidar.....amb una veu molt tremoslosa, i gairebé sense poder parlar em va dir:
"....sílvia, has vist ara mateix la pàgina d'AFAC?".......
en aquell moment el meu cor es va disparar i va començar a bategar d'una forma com mai ho havia fet.....
jo portava tot el dia enganxada a la pàgina d'AFAC, però no hi havia res de nou....
però amb les paraules de la Fina, sabia que alguna cosa havia canviat!!!!!
jo li deia, estem assignats??????
i ella em deia, tu mira-la, llegeix-ho amb els teus propis ulls....
els dits em tremolàven tant, que era incapaç d'agafar el ratolí per anar a favoritos i clickar.....
quan finalment vaig poder obrir la pàgina, això és el que deia:

Llegada de las asignaciones
Según información recibida por varias fuentes las asignaciones
llegarán a España entre mitad y finales de la semana que viene y las familias las recibirán probablemente a principio de la otra.
La fecha de corte es el 23 de agosto (para aquellas agencias que tienen fecha de registro hasta dicha fecha) es decir que se confirma que entra en dicha asignaciones el grupo de protocolo público del 18 de agosto 2005 que cuenta con más de 150 expedientes.

ENHORABUENA A TODOS LOS ASIGNADOS!!!
Todavía un poco de paciencia. Las administraciones de las Comunidades y las Ecai irán avisando a las familias asignadas cuando dichas asignaciones habrán llegado realmente en sus manos.
Para este grupo de asignaciones la espera se mantiene en 14 meses.

mentre jo intentava llegir amb veu alta, sentia com la Fina i jo estavem plorant, i cap de les dues podia articular massa paraules ..... el que ens estava passant era allò pel que tant de temps havíem esperat. Era increíble, un somni!!!!
mai li agrairé prou a la Fina que després de que ella ho sabés, crec que va ser la primera, em truqués a mi per fer-me'n partícep!!!!!
recordo que li deia ... que fort, que fort, i moltes gràcies fina ... enhorabona .....
vàrem penjar el telèfon i de seguida vaig trucar al lluís ...... li vaig dir vine de seguida ..... plega de la feina ...jajajajjajajaja ...... l'emoció era total!!!

després de parlar amb ell, vaig començar a córrer com mai ho havia fet pel pati de casa fins arribar a casa dels meus pares .....
de la forma que vaig entrar a casa del meu pare, era el que hi havia a casa en aquell moment, ell ja va saber el que passava .... es va aixecar de cop esperant el que volia sentir:
estem assignats, estem assignats .......
em va abraçar tan fort, que fins i tot em va fer mal...jejejeje però era igual ...... l'emoció era incontrolable ....
aquell dia va ser el primer que vaig veure llàgrimes als ulls del meu pare....mai oblidaré aquest moment.
deprés vaig trucar a la meva mare ...... es va emocionar molt, i quan va arribar a casa vaig viure un altre moment d'aquells que duren per sempre.

a partir d'aquí ja va ser un no parar amb el telèfon, em va donar el temps just per trucar als meus companys de viatge de la família del cor i dir que estaven assignats.
recordo que això va passar als voltants de les 4 de la tarda, doncs a les 8 del vespre encara em trucava el mòbil ........estava parlant i sentia com estava entrant una altra trucada i fins i tot hi havia moments que el mòbil i el fixe sonaven alhora .....

aquell dia vaig començar a ser conscient de que els somnis es fan realitat, vaig ser conscient de tota la gent que ens estimava i teníem a prop ...... i tot això era només el començament de tota la màgia que ens quedava per viure!!!
estavem començant el nostre viatge cap a l'aina, i res tornaria a ser com abans......

gràcies a tots els que vàreu estar amb nosaltres aquell dia.......i gràcies Fina per TOT!!!!!!"

dimarts, 19 d’octubre de 2010

metges espanyols, als orfenats xinesos.

una molt bona iniciativa, llàstima que sempre hi ha comentaris molt desafortunats.
http://www.elmundo.es/elmundo/2010/10/18/madrid/1287421709.html

diumenge, 17 d’octubre de 2010

fotografia de la setmana



aquest any sembla ser que promet, que finalment ha plogut quan tocava i mooolt i si ara non es posa a fer un fred d'aquells, sembla que la mare natura ens deixarà gaudir d'allò que tant ens agrada: anar a buscar bolets, i menjar-los, és clar.
així que aquest cap de setmana ens hi hem dedicat a fons.......

estem ensenyant a l'aina a buscar-los, i la veritat és que no fa gens malament...... jajajaja, la sort del principiant?????
sigui com sigui li encanta anar al bosc i trobar bolets, disfruta d'allò més passejant i fent llargues caminades, saltant i punjant pels marges........

i què és el millor que ens ha pogut passar?
doncs que n'hem trobat moooolts......
pinetells, rovellons, trompetes, lleteroles........ per ser el primer cap de setmana podem dir que ha anat molt bé...

però el millor d tot........
aquí teniu la prova!!!!

dimarts, 12 d’octubre de 2010

uns dies meravellosos.










com cada any desde en fa quatre, aquest pont d'octubre serveix per trobar-nos amb la nostra estimada familia del cor, amb la que junts ens varem convertir en pares, amb els que junts varem viure les primeres hores de les nostres filles amb nosaltres, amb els que varem compartir uns dies que mai oblidarem i que ens uniran per sempre més.

Val a dir que som uns privilegiats, ..... amb dues families amigues amb les que ja varem compartir l'espera ens va tocar viatjar junts. les nostres filles estaven juntes a xina.
Però aquest viatge ens va apropar també amb una altra familia que no coneixiem, però que l'enamorament va ser instantàni.... llàstima que aquesta familia viu una mica lluny i no en podem gaudir tant com amb les alres dues......
però tan se val, les hores que compartim quant estem totes les quatre families juntes valen totes les esperes del món.

Aquest any hem estat al garraf.......
hem rigut molt, hem xerrat pels colzes, no hem dormit gaire, hem visitat unes caves, hem fet cates de vi i de cava...... en fi, hem disfrutat de les nostre petites i de tots nosaltres d'una manera sensacional.

Us estimem família!

PD....." consuegros"...... nos vemos en madrid 2011.....jajajajajajajajaja

dimecres, 6 d’octubre de 2010

patètic....

http://www.mitele.telecinco.es/programas/buena-ley/112767.shtml?p=5

us demano que mireu aquest vídeo.
Avanço que és molt fort, i que fa posar els pels de punta per no dir una altra cosa.

Ahir quan vaig anar a portar l'aina a la seva classe de ballet la meva professora i la de l'aina, em va parlar de que havia vist aquest programa i que s'havia indignat.
Diu que no va parar de pensar en mi i en l'aina durant tot el programa, em va trucar, però jo no hi era.
així que no em va poder avisar perquè veiés el programa.
em va parlar tan i tan malament del programa que el primer que vaig fer quan vaig tenir una estona va ser buscar-lo per internet.
desconeixia l'existència d'aquest programa, i pel que he vist avui, puc dir que no m'he perdut res!!!!!

Ara podrem entrar en si estem més o menys indignats, si els cassos són reals o ficticis, si aquesta cadena només fa programes d'aquest tipus, si l'adopció sempre és un tema fàcil de criticar, i un llarg etcètera.....

però......
si relament aquest és un cas real, que ho dubto, les preguntes que em vénen al cap més enllà de la meva pròpia indignació com a mare són les següents:

- aquest matrimoni ha passat un CI? si és així alguna cosa ha fallat i mooooolt!!!!!
- han pensat en la seva filla? han pensat en com es sentirà si mai veu aquest programa?
- es parla d'inversió de diners, de sang, de "pequeña china" en comptes de filla...., d'obsessió, de préstecs..... i totes aquestes paraules són referents a la paraula filla.

i si això és un trist guió amb uns actors que el segueixen.....prefereixo pensar així, doncs encara és més trist..... què han estudiat els guionistes, quins són els seus valors?
ténen sentiments?

sabeu com he acabat més enllà d'indignada, amb els ulls plens de llàgrimes.
Sap molt greu que es tractin aquests temes amb una frivolitat tan extrema....., sense escrúpuls, amb tota la ignorància d'aquest món i sense cap mena de respecte per a tots els nostres fills.

jo no sé a on arribarem, no m'ho vull ni imaginar, però en aquesta societat falten els pilars bàscics que l'aguanten i que cada dia patinen més i més.
no vull això pels meus fills, alguna cosa hem de poder fer com a pares però tan se val, hem arribat a un punt on l'audiència és el que conta i tant se val a qui fereixin.

que equivocat que està aquest món..... amb programes així pretenem donar els valor necessàris per formar persones?

dimarts, 5 d’octubre de 2010

pares, colegues....... ón és el límit?

Una amiga m'ha passat aquest vídeo, i la veritat, crec que val la pena dedicar-hi un minut.
algunes vegades he parlat d'aquest tema al bloc, i els que em coneixeu sabeu que així ho crec i així ho penso.

Ser pare/mare, és una labor molt important, de tots nosaltres depèn en gran part com serà i com influirem a la vida dels nostres fills, en aquestes personetes que créixen dia rere dia per convertir-se en dones i homes en un futur, i no és fàcil.

Mai sabem si el que fem ho estem fent bé o no, si ens hem passat o ens hem quedat a mitges.
la nostra escala de valors, el nostre sentit comú i les nostres imperfeccions i virtuts, són els que ens ajuden a forjar el camí que farà del nostres fills persones de profit, madures i feliçes, "o no."
val a dir que tot ho fem amb la millor de les intencions.

però a vegades ens confonem.......
a vegades ens pensem que si som més amics dels nostres fills, ells ens estimaran més o ens faran més cas..... i no és així.
jo sempre he pensat i he defensat que per poder ser amics en un futur dels nostres fills, primer hem de ser pares, i això vol dir enfadar-nos, posar límits i enfrontar-nos a situacions díficils que constantment ens posen a prova.......

una vegada, l'aina després de dir-li que s'havia equivocat i que les coses es feien d'una altra manera, em va dir:
"mama, és que tu sempre em manes" jajajajja
jo li vaig respondre:
no fill, la mama no et mana, la mama t'educa!

d'això ja fa gairebé dos anys...... i no va caure en sac trencat....
ara, cada vegada que ella sent d'algú altre una expressió semblant, contesta molt convençuda el mateix que li vaig contestar jo a ella.

ells volen límits, els necessiten, però tot això vol dir temps i molta dedicació, i no sempre els adults estem a l'alçada.....

si més no, segur que aquest vídeo ens farà reflexionar.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

fotografia de la setmana



És impossible explicar tot el que transmet aquesta fotografia, de fet crec que no hi ha paraules ni adjectius suficients que s'ajustin a la realitat.
ÉS la meva familia del cor, aquells que ens varem conèixer ara fa 5 anys i mai més ens hem separat.
Amb tots ells he viscut moments irrepetibles, mil i una emocions, incomptables tips de riure, molts plors ( quasi sempre d'emoció ), molts dinars, infinits sopars, xerrades inacabables, nits desperts, viatges meravellosos, neixaments,i mil i una coses més......
però el més important de tot, l'amor i l'estimació cap a les nostres filles i entre tots nosaltres.

aquesta no és una foto qualsevol..... cada any pels voltants del dia 30 de setembre, celebrem que va arribar la primera familia amb la seva filla i que just un any més tard, al mateix dia, arribava la última familia de la colla.
per tant, cada 30 de setembre és un any molt especial per tots nosaltres, perquè va ser el dia que va encetar i tancar el millor de tots els nostres somnis, veure com començava i com es tancava aquesta gran família del cor.
hi ha dues families que per diferents motius no heu pogut venir, no cal dir que us hem trobat molt a faltar, però tot sigui per anar ampliant la familia oi???? jejejejeje

Gràcies a tots per donar-nos tant, per tot el compartit, el viscut i per tot el que vindrà.

GRÀCIES per:

-tot allò que ens heu fet arribar dia rere dia....
-pel do de la vida, l'amistat, el servei i l'estimació
-la riquesa que rebo de tots
-els missatges amagats
-els riures, els somriures
- per escoltar.....
......gràcies per estimar!

divendres, 1 d’octubre de 2010

notícies del CCAA

COMUNICADO CCAA ADOPCIÓN NIÑOS CON NECESIDADES ESPECIALES

A fin de acomodar mejor a los menores con necesidades especiales mediante el servicio en línea con énfasis en encontrar solución a aquellos cuyos expedientes sigan sin ser “bloqueados” a los dos meses de su emisión en forma “multiagencia”, el Centro Chino de Adopciones (en adelante CCAA) emitió el 16 de agosto de 2010 un comunicado en el que planteó la posibilidad de que una familia adoptante solicite adoptar a dos niños a un mismo tiempo o en ocasiones sucesivas de un mismo año, para lo cual definió tres circunstnacias concretas.

A las preguntas que han hecho últimamente algunas agencias de adopción sobre los procesos operativos para llevarlo a cabo, se contesta en los siguientes términos:

I. Procesos operativos para los expedientes de adopción ya presentados al CCAA

Las familias que han presentado su expediente de adopción y todavía no han llegado a viajar a China para formalizar su adopción en el registro correspondiente, podrán aprovechar una copia del referido expediente para solicitar adoptar a un menor con atención especial, y el CCAA, tras recibir la copia, la registrará como nuevo expediente y la tramitará de manera acelarada según el procedimiento del pasaje verde.

A tales efectos, la agencia de adopción correspondiente procederá a “bloquear” para la familia adoptante un menor con atención especial en el sistema de servicio en línea del CCAA para los niños con necesidades especiales e introducir la información de la familia y su plan de cuidado del menor, indicando en el apartado “Deseo de adopción” que se trata de una solicitud de adoptar a un menor con atención especial mediante la copia del expediente ya presentado.

Una vez recibido el aviso del CCAA en sentido de aceptar su tramitación en el servicio en línea, la agencia de adopción presentará a esta institución la copia del expediente poniendo en la lista de presentación la fecha y el número de registro de la documentación original en el CCAA, además de pagarle la tasa de servicio establecida remitiéndole el justificante en caso de transferencia bancaria, sin necesidad de abonarle la tasa de traducción.

La documentación que se debe presentar para adoptar menores con atención especial está integrada por:

1. Copia del expedientes de adopción ya presentado;

2. Original de la solicitud de adopción y el plan de cuidado y rehabilitación de menores con atención especial;

3. Original del certificado de idoneidad actualizado por las autoridades competentes del país de los solicitantes para la adopción de menores con atención especial, si el certificado de idoneidad anterior sólo les permite adoptar un menor, y

4. Informe psico-social actualizado por el personal competente en caso de importantes cambios en la situación familiar, caso para el cual, además, se pagará al CCAA 50$ por la traducción del informe.

Por encargo de la agencia de adopción, el CCAA puede sacar copia del expediente de adopción ya presentado de una familia adoptante, cobrando 60$ por tal servicio.

En caso de familias que hayan recibido la carta de invitación del CCAA para su adopción en China y todavía quieran solicitar adoptar un menor con atención especial, la agencia de adopción podrá presentar en el plazo vigente de la invitación una carta a la Oficina Administrativa del CCAA para solicitarle una prórroga, exponiendo la situación del menor con atención especial que se intente adoptar.

El CCAA lo examinará y aprobará según sean las circunstancias, concediendo una sola prórroga de tres meses como máximo.

II. Procesos operativos para los expedientes de adopción aún no presentados al CCAA

Las familias que no han presentado expediente de adopción pueden solicitar mediante un solo expediente adoptar a dos menores con necesidades especiales, siendo uno de ellos niño con atención especial por lo menos. Los precesos operativos son como sigue:

La agencia de adopción correspondiente procederá a “bloquear” para la familia adoptante dos menores con necesidades especiales, uno de ellos con atención especial por lo menos, en el sistema de servicio en línea del CCAA para semejante niños e introducir la información de la familia y su plan de cuidado de los menores, indicando en el apartado “Deseo de adopción” que se trata de una solicitud de adoptar a dos niños con necesidades especiales mediante un solo expediente de adopción.

Una vez recibido el aviso del CCAA en sentido de aceptar su tramitación en el servicio en línea, la agencia de adopción presentará el expediente a esta institución y, al mismo tiempo, pagarle dos tasas de servicio establecidas, remitiéndole el justificante en caso de transferencia bancaria, y una tasa de traducción.

En relación al expediente de adopción se deben tomar en cuenta los siguientes dos puntos:

1. Hacer constar claramente en la solicitud la adopción de dos menores con necesidades especiales y adjuntar el original del plan de cuidado y rehabilitación, y

2. Incluir el original del certificado de idoneidad otorgado por las autoridades competentes del país de los solicitantes para la adopción internacional de dos niños con necesidades especiales.

Por lo demás, ante las consultas que últimamente han hecho algunas agencias de adopción sobre otras modalidades para que una familia solicite adoptar a dos menores a un mismo tiempo o en ocasiones sucesivas y problemas relacionados, el CCAA va a estudiarlos a fondo antes de darles respuesta según sea el caso.

Centro Chino de Adopciones15 de septiembre de 2010

dilluns, 27 de setembre de 2010

data de dall

AFAC ens informa de l'últim tall en les assignacions.
tot i que ha estat pocs dies, val a dir que si que hi ha mooolts expedients!
moltíssimes felicitats a les noves families!

Nihao familias,

Nos informan que el Centro Chino de Adopciones ha asignado hasta el 18 de mayo del 2006.

Felicidades a todas las familias.

Sede AFAC Barcelona
Asociación de Familias Adoptantes en China.

diumenge, 26 de setembre de 2010

fotografia de la setmana



ahir varem tenir convidats, uns convidats molt especials, a qui jo estimo moltíssim.
ens varem reunir tots per dinar, i a les 9 del vespre encara érem allà, fent sobretaula.
Nosaltres teniem un compromís, i ens va obligar a acabar el dinar, però estic segura que de no tenir res, hauriem sopat i vés a saber l'hora a la que ens hauriem aixecat se taula.
el dinar va ser genial, la companyia inmillorable, però quan a part del menjar, s'alimenta l'ànima i l'esperit, això ja és més que meravellós.

aquests moments són els que valen la pena en aquesta vida, i dóno gràcies poder-los tenir i compartir amb aquestes persones a qui estimo tant.....

fa 31 anys que ens coneixem, i va ser la dansa clàssica que va fer que les nostres vides es creuessin, i curiosament tot i que l'adopció no hi té res a veure, puc dir amb lletres ben grosses que som una gran família del cor.
gràcies per estar sempre al nostre costat!

dijous, 23 de setembre de 2010

problemes....

sempre que he privatitzat el bloc, mai he tingut cap problema......
només és clickar la opció de "lectors que trii jo", i això es pot fer i desfer sense cap mena de problema.
no sé el perquè, quan he privatitzat el bloc i ja porto dies batallant, un cop triada aquesta opció, no hi ha manera de poder-hi accedir a través de l'internet explorer.
per a qualsevol altre, cap problema, però amb l'explorer no hi ha res a fer...... mai m'havia passat.....
així que de moment no el puc privatitzar.......

ALGUN INFORMÀTIC SAP QUÈ POT PASSAR????? JEJEJEJEJE

de tota manera he seguit enviant invitacions, ja que les invitacions queden guardades......

dimecres, 22 de setembre de 2010

les "marques de l'amor"

mai havia sentit a parlar de les marques de l'amor, mai...., però aquesta setmana n'he llegit alguns comentaris al respecte.

Fa uns dies, una mare va penjar un missatge a les llistes d'AFAC, explicant unes marques que tenia la seva filla al darrere de l'orella. Ella estava més o menys informada del que aquestes marques significaven, i preguntava si hi havia més cassos.
força gent ha contestat dient que es trobava en la mateixa situació, i jo en sóc una d'elles....

Des del primer moment que vaig tenir a l'aina als meus braços i me la vaig mirar i remirar milímetre a milímetre, vaig adonar-me que al darrere de les orelles hi tenia una marca petitona, una a cada orella......
mai vaig saber el que era.
Vaig comentar-ho a la pediatra i no hi va posar cap mena d'importància, i sempre he cregut que era alguna cosa genètica......
però aquesta setmana i segons les informaciones que gent molt divesrsa a anat donant a les llistes he començat a pensar que potser la genètica i té poc a veure.....
segur que hi haurà moltes maneres de veure el tema, de creure-ho o no, però en qualsevol cas no deixa de tenir molt sentit.

ja sabeu de sobra que crec moltíssim en el fil vermell, i que tot i que aquesta frase no deixa de ser això, una frase té tot el sentit del món.....
doncs aquesta explicació sobre aquestes marques també trobo, al igual que el fil vermell, que pot ser una bona explicació carregada d'amor i de sentiments.
Resulta que aquestes marques que tant poden ser a l'orella com a la part de dalt del braç són el que en diuen MARQUES D'AMOR.

us deixo un tros del que ha comentat una mare a les llistes d'afac:
"No sé que hay de verdad en ello, pero a estas punciones las llaman la MARCA del AMOR. Esta marca, que habitualmente se hace en las orejas, la hace la madre biológica para estar conectada de por vida a su hija. Según el escrito esa marca será la que hará que la madre biológica pueda identificar a su hija cuando los ancestros vuelven a unirlas en el tiempo. "

y aquí una altra explicació:
"Como muchos sabrán la política poblacional de China niega a los padres de familia el derecho
de escoger cuantos hijos pueden tener, como regla general se establece que cada familia debe de tener como máximo un hijo y prefiriendo por razones sociales y económicas, a los hijos varones. En los años setentas y ochentas cuando China no era la potencia que es ahora, esta política era ejercida con mano dura, razón por la cual muchas bebes alrededor de las provincias chinas fueran asesinadas en el momento de su nacimiento, arrebatadas de sus madres solo para dejarlas morir
en el campo o tratadas como basura por los mismos hospitales, todo esto antes que tan siquiera tuvieran el mas mínimo contacto físico con sus madres. Por más doloroso que suene millones de bebitas fueron masacradas con tal de seguir con esta anti humana política gubernamental. Las pocas madres que pudieron dar a luz a sus hijas clandestinamente, se encontraban con la horrible decisión y muchas veces única esperanza de que después de algunos días de nacidas, debían
abandonarlas en nefastos orfanatos gubernamentales que sin el mas mínimo amor y cuidado, tenían a las bebes esperando que llegaran extranjeros a adoptarlas y así lucrar con ellas. La mayoría de las bebes que fueron adoptadas están repartidas a lo largo de Estados Unidos y Europa. Pero hay algo único y especial que la mayoría de ellas guardan en común. Antes de que las llevaran a escondidas a estos orfanatos, la madre le hacía a la bebe de días de nacida una herida o corte profundo en el hombro izquierdo, con el único propósito de que cuando las
bebes que ahora son niñas y mujeres entre los 15 y 35 años crecieran, llevaran esta cicatriz y al verla siempre recordaran cuanto sus madres las amaban y que las habían entregado en contra de su voluntad solo con la única esperanza que vivieran y pudieran tener una mejor vida lejos de ellas. "


Sigui com sigui hi ha molts nens que ténen aquestes marques, i m'agradaria creure i pensar que és veritat, que malgrat l'aina no va néixer de mi, si que va néixer per mi i aquest era el nostre destí, però a banda d'això vull creure que la persona que li va donar la vida se la va estimar molt.

una vegada vaig llegir un escrit que em va agradar moltíssim i que a casa està escrit en lloc molt especial perquè quan l'aina sigui gran se'l pugui llegir tantes vegades com vulgui....
l'escrit parla de que a vegades els fills néixen dues vegades, com tu, li dic jo.....
una ho fan del ventre d'una dona, i l'latre de l'amor dels pares......
i acaba dient que no tothom pot dir que la seva vida és el fruit de dos actes d'amor consecutius, el que t'ha portat al món i el que t'ha portat fins aquí.....
i sempre, sempre que el llegeixo no puc evitar emocionar-me....., com ara.

diumenge, 19 de setembre de 2010

fotografia de la setmana



doncs us deixo amb un recull de fotos d'aquest cap de setmana!
hem estat a la garrotxa, entre Olot i Sta Pau, al bell mig d'aquesta meravellosa zona volcànica plena de mil i una activitats per fer.

Quant descobreixes entorns i paratges tan bonics i tan propers sempre em vé al cap aquella frase mítica de: no val la pena anar tan lluny de vacances per visitar llocs meravellosos, perquè els tenim al costat de casa.
Tot i així, com jo dic el món és molt gran i està ple de mil meravelles per disfrutar.....

ho hem passat realment molt bé!

divendres, 17 de setembre de 2010

invitacions enviades!

hola família,
acabo d'enviar les invitacions que m'heu demanat per accedir al bloc..... crec que de tots els correus que m'heu fet arribar no m'he deixat a ningú, però si hi ha algú que no ha rebut la invitació feu-m'ho saber siusplau!
desconec si les invitacions que ja van ser enviades fa temps les heu tornat a rebre o no, però en tot cas sabeu que aquí queden guardades......

i ja ho sabeu, per a qualsevol cosa:
silviacr73@hotmail.com

dissabte, 11 de setembre de 2010

definitivament privatitzo el bloc...... almenys per ara!

no, no hi ha cap motiu, no hi ha res que em forçi a prendre aquesta decisió, però ja fa massa dies que hi dóno voltes......
cada vegada hi ha més canals per seguir en contacte amb tots aquells que ens seguiu, aquells que envieu missatges de tant en tant i també em feu partícep de vosaltres.
em vé de gust passar una temporada en família,...... ja m'enteneu-.....

tinc guardades moltes adreçes del primer cop que vaig privatitzar el bloc, i tinc guardades totes les que m'heu anat enviant......., així que espero que no em deixi a ningú alhora de convidar.
i si algú vol seguir entrant ja sabeu que només cal que m'envieu el vostre correu electrònic.
només tindreu una feina extra a l'hora de conectar-vos, posar el vostre correu i contrasenya, però tampoc és tanta feina no?

la vida ens fa canviar, i a vegades ens porta a decisions que a vegades pensàvem que mai pendriem, però tot canvia i gira i nosaltres també.
així que amb tots aquells que vulgueu ens seguim veient aquí, a amb la meva princesa!

una abraçada ben forta a tots..... i mil gràcies a tots aquells que alguna vegada us heu passejat per aquesta finestreta plena de lletres, fotos i sentiments......
per als que ens seguireu llegint: aquí estarem, com sempre!
per als que potser perdrem la pista: ha estat un plaer compartir trossets dels meu cor amb vosaltres, i de veritat espero que alguna cosa de les moltes dites aquí, us hagi interessat o agradat.

amb la meva princesa no acaba, només continúa.....

FINS SEMPRE!
sílvia

divendres, 10 de setembre de 2010

29 mesos...

29 mesos i anem sumant!
he trobat aquest text sobre el què vol dir esperar....

Esperar es una prueba, es tendencia a madurar, comprender que lo que esperas, puede hacerse realidad.

Esperar es una fuerza, saber que el tiempo ha de pasar, entendiendo que las cosas, vienen cuando han de llegar.

Esperar es mirar el mundo, percibir que todo tiene un ritmo, es fortalecer el alma, no perderte en el abismo.

Esperar, es no perder lo encontrado, ahí está, pero no has de poseerlo, hasta que el tiempo indique lo contrario, cuando madures y lo asumas con anhelo.

Esperar, es saber que lo que deseas, es más fuerte que el impulso cotidiano, descubrir la importancia del objeto, y la calma, que te lleva a disfrutarlo.

Esperar es segura complacencia, es saber que cuando llegue lo esperado, disfrutarás la alegría de aquella espera, y vivirás a plenitud con lo logrado.

( Pablo Cerda. 13-Enero-2003. México D.F)

Ona, aquí seguirem esperant fins que arribi el moment que tant esperem.