CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dilluns, 5 d’octubre de 2009

a on arribarem.......

-normalment creiem que això sempre passa a altres països, a llocs culturalment molt diferents a nosaltres, però no!

-a vegades ens queixem de que el certificat d'idoneïtat és injust i dur.... i a vegades ho és, però tots els que volem ser pares l'hariem de passar, o no?

-lliurement i amb certa ignorància parlem de pobrets, quan ens dirigim a nens adoptats.....
quina obra de caritat, pobrets.....
què hauria estat d'ells, pobrets....
sempre jutgem a la lleugera, o no???

-quan algú té un fill biològic, sempre és una alegria independentment de com siguin els progenitors, oi que si???

-quan n'adoptem un.....molts se'n alegren, altres et prenen per boig, altres et diuen si estàs parlant en sèrio..... us sona oi?

doncs per desgràcia, aquí teniu la confirmació de que engendrar una vida, i parir-la no és sinònim de rès!
tant de bo els nostres fills, això ho tinguin sempre claríssim.

potser és dura la forma de plantejar l'entrada, però és com ho sento.
http://www.diariovasco.com/20091004/al-dia-local/once-bebes-guipuzcoanos-estan-20091004.html

4 comentaris:

Anònim ha dit...

QUINA PENA QUE HI HAGI N PARES QUE NO S'ADONIN DE LA SEVA SORT.
SORT QUE AQUESTS MENUTS DE BEN SEGUR TROBARAN UNS VERITABLES PARES QUE ELS ESTIMIN COM ES MEREIXEN.

CARME

Bet ha dit...

Segons el que es llegeix són famílies amb rendes mitges, mitges-altes... o sigui que el problema econòmic no hi és.
No hi ha tampoc cap problema social del tipus "dictadura que només et deixa tenir un fill" ni tampoc "només fills DINS del matrimoni".

Arribats a aquest punt m'obligo a pensar que alguna raó tindran per abandonar el seu fill.

Arribats a aquest punt em plantejo si s'han plantejat l'avortament o si han preferit donar la vida al seu fill amb previsió de família adoptiva.

Arribats a aquest punt em plantejo si tant se'ls enfotia si el fill tenia o no família adoptiva.

Sílvia, perdona un comentari tan llarg, però com a tu, em treu de polleguera... arribats a aquest punt.

Isabel ha dit...

Que injusta és la vida. Els que poden no ho volen i els que volem no podem. No puc comentar res més, els anteriors comentaris ho diuen tot.
Isabel

Laura ha dit...

Jo no sé massa què pensar de tot plegat... el què no faré és jutjar-ho, ja que les seves raons tindran (compartides o no per nosaltres) per fer una cosa així, i sense saber cas per cas el què les ha portat a fer-ho és dificil opinar... el què realment extranya és l'increment en la quantitat, és espectacular... de 2 de mitjana a 14... és brutal! és un 700% més, molt fort!
Laura.