CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dimecres, 30 de setembre de 2009

una bona notícia !!!!

aquestes notícies són d'aquelles que t'omplen el cor, perquè gràcies a l'ajuda de moltes famílies, altres cors que viuen a la meva estimada xina, somriuran una miqueta més.
us ho deixo tal i com ha sortit publicat a la web d' AFAC

"Amueblando ilusiones".
Proyecto Finalizado.
Gracias.


Por fin podemos deciros que gracias a vosotros una vez más, podemos dar por finalizado y conseguido el hacer realidad un proyecto.

Por esta razón queremos compartir con todos vosotros la alegria que nos produce el que definitivamente se han enviado los 1775 € que restaban para conseguir el proyecto "Amueblando Ilusiones".

Después de la construcción de un "Children Village" en Henan, este hogar para estos niños hijos de presidiarios que no tienen ninguna oportunidad en su sociedad, hemos conseguido el sueño de amueblarlo, hemos conseguido "Amueblar Ilusiones"

Muchas gracias a todos
" haz el bien y no mires a quién, sin pedir nada a cambio"

per a més informació:

http://www.afac.info/proyectos/proyectos-2008/amueblando-ilusiones.html
http://www.afac.info/proyectos/proyectos-2008/edificio-en-henan.html

dilluns, 28 de setembre de 2009

50.000 entrades.



el passat dijous dia 24, aquest bloc va arribar a l'entrada 50000!!
moltes gràcies a tots els que hi entreu i em llegiu.

quantes coses que han passat al llarg d'aquestes 50000 entrades oi?
alegries, canvis, comiats, premis .... i el més significatiu de tot per mi, molta amistat.

diumenge, 27 de setembre de 2009

fotografia de la setmana: LES PETJADES S'ESBORREN A LA SORRA, PERÒ NO EN EL TEMPS.



és d'ahir, de dissabte al matí abans d'anar a la festa de comiat del nostre amic indaleci.
Sí ho esteu llegint bé FESTA DE COMIAT.
Així és com ell ho deia i ho volia. No volia una despedida trista ni fosca, volia que tots estiguéssim contents i que el recordéssim sempre amb el somriure a la boca.

Ell va decidir que aquest últim adéu seria una festa, i era el seu últim regal per tots nosaltres, per això va demanar que siusplau ens poséssim tots molt mudats i amb molt de glamour...... ell sempre ha estat molt glamurós i li encantava aquesta paraula, tot i que sempre la feia servir amb un to de broma, perquè l'inda era la persona més sencilla del món.
Sabeu com se sent un quan va a un enterrament sabent que tot ha estat triat i calculat fins l'últim detall per la persona a la que li estàs dient adéu?

Si algun dels que em llegiu éreu presents el dissabte ja sabeu de què us parlo i de l'emoció que allà es respirava. Als que no hi éreu dir-vos que és la festa més maca a la que he anat mai.
el lloc, l'entorn, la companyia i els 5 sentits amb el que tot estava fet i preparat no es pot explicar.
Ell volia que no hi faltés ningú, era ple a vessar; nens, adults gent gran...... i és que a ell l'estimava tanta gent......
ho va donar tot per a tothom, sobretot per la nostra gent gran, amb els que s'hi ha dedicat tota la seva vida.

així que l'aina no va ser una excepció, ja que anava a dir adéu al seu "pallaso" preferit, aquella persona que li ha pintat tantes vegades la cara i li ha inflat tants i tants globus, i per fer això havia d'anar com ell volia, ben mudada.

Em quedo amb una frase que allà es va dir, i que ell sempre havia sabut aplicar:
"L'èxit és arribar a on un vol.....
la felicitat és apreciar tot el que es té."

i l'inda, era feliç, molt feliç.......

Indaleci, BON CAMÍ, I BONA LLUM, tu ja m'entens!


el ball de gitanes sense tu no serà el mateix!

divendres, 25 de setembre de 2009

quan algú se'n va .....

quan algú se'n va, el buit que deixa és massa gran.....

m'havia promés a mi mateixa que mai faria una entrada trista, o almenys alguna entrada que no tingués massa relació amb el contingut general del bloc, però aquest bloc també parla de reflexions i de sentiments, i per això trenco la meva pròpia norma......
ahir ens va deixar un amic, una persona a la que tots ens haurien d'assemblar.
Una persona d'un cor enorme, disposada sempre a ajudar al que més ho necessitava, no importava ni l'hora ni el lloc.
ahir ens va deixar una persona compromesa i entregada, .... per a qualsevol moguda allà estava ell, sempre feia per un, o per dos, o pels que calguéssin.
Ha marxat una persona alegre, dinàmica i feliç; una persona digne de ser recordada per tot això i per molt més, una persona que ha entès que li havia arribat el seu moment i que ho sabut entendre, cosa realment difícil.

Indaleci, demà et direm adéu, i ho farem tal i com tu has volgut, en una ceremònia triada única i exclusivament per tu, tal com tu volies .....
Ens queda molt per apendre de tu, i per això, en aquest humil bloc et deixo el meu petit homenatge, perquè sé que l'estaràs llegint allà on siguis.

una abraçada enorme, sempre ets i seràs el "pallaso" preferit de l'aina i nostre.
fins sempre!



aquesta frase és la que tant t'ha caracteritzat i de la que ens queda molt per apendre:
"Haz el bien y no mires a quién, sin pedir nada a cambio."

dimecres, 23 de setembre de 2009

els valors estan en crisi?

és una pregunta que fa dies que em faig a mi mateixa, i justament avui ha caigut a les meves mans aquesta frase:
"Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres"
(pitàgores)


a vegades penso que ens "passem" en la sobreprotecció dels fills.... m'explico....
jo sóc la primera que si algú fa mal a la meva filla em surt allò que tots portem a dins i no deixo que amb ella es pasin ni un gram, però a vegades hi ha situacions que et fan pensar....

sense anar més lluny, no fa ni una setmana, vaig anar a recollir a l'aina a l'escola com cada dia.
com que encara estem amb això de l'adaptació, les normes encara es poden doblegar una mica, i ens deixen entrar a la classe per recollir als nostres fills.
mentre jo entrava per anar a buscar a l'aina, em vaig adonar del plor desconsolat d'un nen.
al moment, la mare del nen va entrar a la classe molt depressa, preguntant a la professora que perquè plorava...... fins aquí tot correcte.
al fer la pregunta, la professora li va contestar que plorava perquè l'havia renyat.

la mare no li va donar opció a que la professora s'expliqués, automàticament i amb veu fins i tot desagradable li va dir que al seu fill no li agradava que el renyéssin.
la professora, molt educadament però amb molta firmesa, no va explicar el motiu, ja que crec que sincerament a la mare no li interessava,..... i li va dir que ella estava allà per educar.

aquesta frase no em va deixar indiferent.......
estic segura que si la mare hagués encarat la situació d'una altre manera, la resposta per part de l'educadora hagués estat diferent, però el to i el ressentiment de la pregunta va fer que la resposta fós clara i concisa, i entre línies, deixava clar que si a casa no posem límits, a l'escola sí!

a cap nen li agrada que el renyin, a cap pare ens agrada que els renyin ni que ho passin malament, però volem que es converteixin en persones de bé oi?
això em planteja un dubte.....
per estricte que sigui jo, si els meus fills veuen que els seu voltant no funciona igual, en quin lloc queda tot plegat?
la veritat, la reacció de la professora em va semblar la correcte, i créixer no és fàcil.

avui l'aina quan ha plegat ha sortit disparada cap a mi, tot això després de que la professora li donés el permís per aixecar-se..... que em sembla perfecte!
quan ja era a la porta, l'educadora l'ha cridat, i molt amablament li ha dit que posés bé la cadireta on ella s'asentava.
L'aina ho ha fet sense problemes.
Una mare em mira i em diu: però si son petits........
d'alguna manera excusava a l'aina, però li he dit que són petits, però han d'apendre.

a mi m'ha semblat genial, però al veure que no a tots els pares els hi sembla bé que els cridin l'atenció als seus fills m'ha fet reflexionar sobre el tema.....
no ens estarem passant amb la sobreprotecció?

dies de tardor....

Les fulles seques fan sardana
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.

I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se'n vénen dolçament.

I quan el sol se'n va a la posta,
l'arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.

I surt la lluna trista i sola,
fulla d'un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut.

Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l'albada surt després,
de les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.

I l'arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!

Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que és foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l'albelcorc!

Oidà!Quin goig!Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l'infinit!


(ÀNGEL GUIMERÀ)

què millor que començar aquests dies de tardor amb un poema!
ara vé una d'aquelles èpoques de l'any que tot i no ser la meva preferida m'agrada. És com si vingués de gust quedar-te a casa, gaudir d'aquells diumenges plujosos estirat al sofà, el primer dia de fred en el que encens la llar de foc...
la tardor em porta també moltes olors, i amb elles molts records.
Mai oblidaré la olor de les fulles dels plàtans ( els arbres ), em recorda a quan jo era petita, ja que el camí cap a l'escola era ple de plataners.
avui he sentit la mateixa olor quan acompanyava a l'aina, ja que la seva escola també està en un carrer ple de plataners; és una olor molt peculiar, per mi és sinònim d'escola i de nostàlgia......

bona tardor per tots!

diumenge, 20 de setembre de 2009

fotografia de la setmana





doncs crec que és la imatge que més simbolitza la felicitat de l'aina d'aquesta setmana.
així, amb aquest gomet "de cara feliç" que li va enganxar el divendres la seva senyoreta a la brusa, és el que reflecteix la seva felicitat en la nova etapa escolar.
va sortir amb un somriure d'orella a orella ensenyant-me el gomet que portava perquè estava molt feliç a la classe.
La veritat és que no el portaven tots els nens..... i ella diu que només el van enganxar a ella i a una altra nena perquè estaven sempre contentes i somrients.........

la veritat és que sí, que de moment li agrada molt anar a l'escola, i hi va contenta de veritat.
cada dia surt cantant i saltant, i no para de saltar fins que arribem a casa.
Que tingui aquesta actitud no és nova per a nosaltres, però una cosa és tenir-la a casa amb els que coneix i l'altre de molt diferent és fer-ho en un lloc desconegut fins ara per ella.
és un goig veure-la així, en aquesta nova etapa de la seva vida!!

dijous, 17 de setembre de 2009

"ELS NEGRES DEL MÓN"

ja fa uns dies que a les llistes de l'AFAC van publicar aquest escrit, i la veritat, no et deixa indiferent.
queda molt per fer i molt per educar.
Potser si els nostres menuts sentisin parlar a casa seva amb una mica més de tacte i sensiblitat, els nostres fills quan fóssin grans no patirien tant.
espero que us agradi.

Carlota es una niña negra. Tiene tres años y por eso siempre va de la mano de alguien que la quiere bien. Nunca sola, claro. Como es muy linda, todo el mundo le dice lo guapa que es, lo bonito que es su pelo rizado y sus ojos color azabache.

Todavía ningún niño, cuyos padres hacen en casa comentarios racistas como "la culpa de todo es de los inmigrantes" o "este barrio se está llenando de negros", la ha insultado o la ha humillado por su color de piel. Así que no sabe lo que es la intolerancia o la xenofobia. Es una niña amada.

Algún día tendrá 14 años o 20. Algún día será pues una mujer negra. Irá sola al instituto, o en el metro, camino de la universidad, o en el tren, con amigas blancas, o con su novio. O sola, repito. Quizá entonces el policía que hoy le sonríe a su paso suba al vagón y entre todos los pasajeros le pida a ella sola los papeles, como se los piden a menudo al ciudadano español Santiago Zanon, un mulato de padre africano y madre aragonesa que nació en Madrid hace 36 años, cineasta y ganador del último Goya al mejor director novel. O como se los pidieron a Rosalind, una española negra de Nueva Orleans, cuando su marido, blanco, la dejó sola para ir a por las maletas.

Aunque sólo sea para eso, para que a mi hija Carlota nadie la dañe, nadie la discrimine por su color, por su origen -y ya sé que es una razón egoísta-, estoy dispuesta a combatir hasta el delirio a todos los mequetrefes del mundo, con placa o sin ella. Hay muchos, así que tengo trabajo...



http://www.adn.es/blog/mariola_cubells/opinion/20090915/POS-0001-negros-mundo.html

dimecres, 16 de setembre de 2009

conciliació entre la vida escolar i familiar ....



estic enyorada, ......
només amb dos dies que portem d'escola, i ja estic notant un canvi massa fort.
L'aina de moment hi va encantada de la vida, i surt pletòrica, el que vol dir que jo estic feliç, molt feliç de veure com s'està adaptant la mar de bé.
però hi ha un però, sempre n'hi ha un oi?

jo estava molt ben acostumada ... l'aina només anava a la guarde al matí, i a partir de les 12 del migdia ja érem inseparables per la resta del dia.
de fet no hauria de notar les dues hores que ara va al cole a la tarda, ja que possiblement abans les feia de migdiada, però el que ja estic trobant a faltar i molt, és no tenir-la a l'hora de sopar al meu costat.
Avui a les 8 ja no podia més, així que a sopar i de seguida a dormir, a dos quarts de nou ja dormia .......
el sopar tots tres junts, fer la sobretaula , jugar ..... tot això que portavem fent des que va arribar a les nostres vides, ho trobo a faltar!!!! i només portem dos dies...... aisssss
quan per fi ens reunim tots tres al vespre, tanquem la porta de casa i disfrutem del millor del món, de la nostra filla, ara de sobte s'acaba.

si ja ho sé, potser escrit en una freda pantalla d'ordinador pot semblar un tant exagerat, però ara mateix és com em sento.
Avui després de deixar a la nostra ratolina al seu llit, fer una sessió de petons i pessigolles, ha caigut rendida. No haviem marxat de l'habitació, que ella ja estava somiant amb els angelets.
Ens hem quedat tots dos mirant-nos com si ens haguéssin robat, i encara sort que tinc una pila d'hores per estar al seu costat, per tant no m'hauria de queixar, però és que jo estava molt ben acostumada en aquest sentit.

Espero i desitjo que aquest esgotament sigui només l'inici del canvi en la seva rutina, i que de mica en mica vagi aguantant una miqueta més, ni que sigui per sopar a dos quarts de nou en comptes de les vuit menys deu....jajajajajaj
mai m'hauria imaginat que l'inici de l'escola em "pendria les millors hores del dia ...."

què hi farem, ara és el que ens toca, i no hi ha satisfacció més gran per una mare que veure-la tan feliç, encara que això suposi estar sense ella el millor moment del dia.

feliços somnis princesa!

dimarts, 15 de setembre de 2009

l'aventura ha començat: hem aterrat a P3 !!

Avui ha estat el primer dia d'escola per la meva nineta, tot un aconteixament tant per ella com per nosaltres.

Ahir l'aina va estar tot el dia molt més espitada de lo normal, suposo que era la seva manera de manifestar els nervis que tenia per afrontar el dia d'avui.
Sabia que avui era un dia diferent, un dia important.

Avui no s'ha llevat diferent, sinó que ha seguit amb el seu estat d'eufòria que ha mantingut fins arribar a l'escola.
Mentre esperàvem que obrisin ella ja tenia pressa per entrar, i la seva cara d'alegria quan per fi la porta s'ha obert ha estat indescriptible.

Amb la seva maleta penjada a l'esquena, que per cert es va enamorar de la maleta més gran que hi havia jajajajjaa, ha entrat pel pati molt contenta i decidida.
Just entrar ha fet una gran abraçada a la Marta, que serà la seva senyoreta, i de seguida s'ha asentat a una cadireta a mirar els contes que hi havia.
Ha buscat el seu penjador i ho ha penjat tot ella sola amb un somriure d'orella a orella.

Jo m'he quedat una estona amb ella, gaudint d'aquests moments tan especials i emotius i fixant-me amb tot detall amb el que l'aina feia en tot moment.
Estava feliç, radiant!!
després d'aquesta estoneta juntes li he dit que marxava, i li he fet una gran abraçada.
ella m'ha dit que marxés tranquila, que estava molt bé.....jajajajajajajaja.
Així que tal dit tal fet, m'he despdit d'ella i la seva senyoreta.
L'he estat observant una estona des de fora, he vist com es girava i em buscava, però al no veure'm ha seguit remirant els contes i observant tot el que passava al seu voltant.

Com no pidia ser d'una altre manera, ha sortit contenta de la mateixa manera amb la que ha entrat.
Li encanta l'escola de grans, diu que s'ho ha passat d'allò més bé i que ha explicat a tothom com es diu i com es diuen els seus pares.......ja me la imagino fent un discurs dels seus....jajajajajja

les professores m'ha dit que ha passat el matí perfecte, que ha estat molt feliç en tot moment.....
això em tranquilitza......
ara esperarem a demà, a veure què passa i si l'eufòria continúa.
Demà es trobarà amb nous amics, ja que ahir va començar mitja classe i avui l'altre mitja, i com a novetat també hi anirà a la tarda.

fa dos dies li canviava els bolquers, i ja va a l'escola de nens grans!!!!!!!

aquí teniu l'abans i el després.........







diumenge, 13 de setembre de 2009

cap de setmana al delta de l'ebre

per on començo???
ho confeso, des que de ben petita els meus pares em van portar per aquestes meravelloses terres un parell de vegades, no hi havia tornat a posar els peus fins l'agost del 2006, pocs mesos abans de tenir a l'aina.
Va ser amb la família del cor ....., hi varem passar uns dies, i va ser aleshores quan vaig pendre consciència de lo bonic que era tot allò.
Fa poc més d'un any que hi varem tornar, concretament a un bateig.
Però Ara, després de tot aquest temps i amb les nostres petitones entre nosaltres, ho hem repetit!
Ha estat fascinant!, quina meravella! quina terra!

Si ja heu visitat el delta, ja sabeu de què us parlo, però si encara no ho heu fet, no us ho deixeu perdre, perquè és realment preciós.
El delta és fascinant durant tot l'any, però ara, just a l'època de la sega que té aquelles tonalitats entre verds, grocs i marró és realment impressionant!
la seva típica olor no et deixa indiferent,.... n'hi ha tantes....... cada camp d'arròs té la seva olor, la d'abans de segar, la de durant la sega, la de després ..... és indescriptible.
quant trepitges aquella terra entens perquè els que són d'allà se l'estimen tant,....
per sort, és una zona que encara es conserva bastant fidel als seus orígens, el turisme no hi ha entrat de ple.
I si a sobre, et fa de guia un gran amic, i que va néixer allà, tot plegat esdevé màgic.
han estat tres dies plens d'activitats, de riures i de molt d'amor, tres dies que mai oblidarem.

Seve, Virgi i Judith, mil gràcies per tant d'amor i tanta dedicació!!

dijous, 10 de setembre de 2009

17 mesos

Cuando quiera algo,
mantenga los ojos bien abiertos,
concéntrese y tenga muy claro lo que desea.
Nadie acierta a su objetivo con los ojos cerrados.

( paulo coelho )

17 mesos que esperem a l'Ona ....
17 mesos de tenir els ulls ben oberts i el cor bategant a més no poder esperant el gran dia.

un petó al vent per la meva segona princesa.

dimarts, 8 de setembre de 2009

fí de festa!

aiiiiis, que ràpid que passa el temps quan t'ho passes molt bé oi?
en un obrir i tancar d'ulls ha passat la festa major d'enguany.

ha estat molt divertida , hem disfrutat molt tots tres, i l'aina ha aguantat el ritme la mar de bé!
... i és que una festa major no és precisament uns dies de tranquilitat, sinó tot al contrari.
L'aina volia anar a quasi tot el que s'ha fet, i això suposava no parar ni un segon, però li va la marxa, un cop més ho ha demostrat, i fins i tot quan la son ja podia amb ella es va aguantar perquè no es volía perdre el correfoc!

un any més hem guanyat els negres!!!!!!, aquest any hem patit més, però la remuntada final ha estat espectacular.
perdíem d'uns quants punts, i al final hem remuntat i hem guanyat d'un punt.
VISCA ELS NEGRES!!!!!!

és molt difícil explicar tot el que hem fet cada dia, així que us deixo unes imatges perquè us en feu una idea.



recordeu abaixar la veu de la música del bloc!!!!


APUNT:

la música que sona al començament i al final del vídeo és de LE PIM PAM PUM, un grup del poble.

Els orígens de Le Pim Pam Pum van néixer a Sant Celoni a començaments de 2006, quan en Marçal , l’Arnau i en Miquel després d’haver tocat junts diferents vegades decideixen formar el grup de Pim Pam Pum. El 10 de febrer de 2007 debuten fent el seu primer concert a la sala petita de l’ateneu de Sant Celoni i pocs dies després s’incorpora al grup en Joan Pasqual. Per donar un toc final a l’assumpte, hi afegeixen el “Le” i ara s’anomenen Le Pim Pam Pum, format per en Marçal Draper (guitarra i veu), l’Arnau Amadó (guitarra i veus), en Miquel Garriga (bateria) i en Joan Pasqual (baix i veus)
A mitjans del 2007 es presenten al Concurs ‘Sant Celoni Sona! 07’ del qual queden 1r classificats per tocar a la Festa Major de Sant Celoni. Durant l’estiu del 2007 enregistren la seva primera maqueta ‘Festa a comissaria’, la qual surt a la venda a principis de setembre. A l’estiu del 2008 guanyen el ‘Sant Celoni Sona! 08’, i que gracies a aquest premi poden gravar el seu primer EP ‘Flying’ que surt a principis de novembre de 2008.

Le Pim Pam Pum fa una música per passar-s’ho bé, poder ballar, cantar, cridar i tot el que formi part d’una festa. Definir un estil per Le Pim Pam Pum seria entrar a l’àmbit de la filosofia, però més o menys fan una mescla d’ska rock comèdic.

divendres, 4 de setembre de 2009

tret de sortida!



avui comença oficialment la festa major!!!
concretament, l'aina fa un any que l'espera, i és que l'any passat la va disfrutar moltíssim.
començen uns dies de disbauxa, festa i alegria, que pensem aprofitar fins l'últim moment.

de fet ja fa dies que la ballem.......
entre acabar les pancartes que hem posat a la façana, engalanar el carrer, fer els primers abordatges dels negres........... ufffffffff, que bé que ho estem passant!!!!!!!
justament ahir, quan varem sortir a conquerir territori negre, i engalanar de negre totes les escultures del poble, l'aina no em parava de dir:
" que bé que m'ho passo amb tota questa colla mama " ......
sí, li va la marxa!!!!!

aquí us deixo la prova, l'aina disfrutant a tope de la moguda d'ahir a la nit!!!!!



bona festa major, i ja sabeu:
HI ESTEU TOTS CONVIDATS!!!!!!

"NI UN XIC DE SENY, QUE JO SÓC NEGRE!"

dimarts, 1 de setembre de 2009

revisions!!

CCAA Estado

Reviewed through:
October 31, 2007

Placed through:
March 24, 2006


això és el que ja apareix al CCAA, segons les llistes d'AFAC.

Ja sé que ens queda molt, que no ens hem de fer il.lusions, però què sería la vida sense il.lusió?
mai vull oblidar que el que ens va portar a l'aina al nostre costat, va ser la i.lusió per ser pares.

Avui he sentit les mateixes papallones a la panxa que el dia que varem anar a entregar l'expedient de l'ona.
Han revisat fins l'octubre de 2007.....
ja fa dies, que en una altra entrada us deia que ja havien arribat a l'agost de 2007, i que ho havien fet en molt poc temps.
Doncs en molt menys temps, han arribat de l'agost a l'octubre.

perquè aquestes papallones?
doncs perquè nosaltres som de l'abril de 2008, i veient aquest ritme en les revisions, em fa pensar que potser en pocs mesos estarem revisats.
en resum, queda més que provat que realment la rapidesa en les revisions, són la mostra de que a partir del maig del 2007 el nombre d'expedients cau en picat.

encara ens queda mooolt per a l'assignació, haurem d'esperar que acabin d'assignar el maig del 2007 per començar a creure'ns que ens tocarà, però tots els llargs viatges sempre començen amb una sola passa oi?