CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dijous, 13 d’agost de 2009

tòpics



ahir estava sopant amb una molt bona amiga, i entre moltes altres coses parlàvem de com encara hi ha molts tòpics a trencar en aquest món.
Tòpics i llegendes en molts aspectes de la vida, però sobretot en com ha de ser una família i el vocabulari que s'utilitza.
He pensat que és un tema important a tractar i a ser possible anar canviant amb el temps.
Entenc perfectament que no tots pensem igual, per gustos els colors, però em molesta profundament que es donin coses per suposades simplement per no ser "iguals" que altres opcions.

Moltes vegades, algunes sense mala intenció , d'altres totalment mal intencionades, o simplement paraules mal usades, es fa servir el terme de "família normal";
s'entén per "família normal" aquella família formada per un pare, una mare i fills evidentment biològics i a poder ser la parelleta.
Moltes vegades no importa la relació entre ells, és igual que sigui dolenta o sense amor; tant és que a vegades sigui només aparença, a ulls de molts segueix siguent una "famíla normal".
si a ulls de molts això és normal doncs perfecte, no vol dir que tots veiem la "normalitat" des del mateix punt de vista, però el tòpic comença a molestar quan la "normalitat" exclou o penja etiquetes als membres d'aquesta família.

no sé vosaltres, però jo he escoltat unes quantes vegades, expressions poc encertades i molt suposades sobretot quan es refereixen a fills que no es cenyeixin a la perfecció sota aquesta aparent "normalitat".
expressions referents a fills adoptats o de pares separats com si fóssin sinònims a nens amb problemes.
frases com "....i què vols pobret, si és adoptat, o els seus pares estan separats....".
Aquesta expressió ha estat utilitzada davant una pataleta, o una adolescència difícil...... com si aquestes conductes fóssin exclusives només d'aquests nens.

Crec que són tòpics que hem d'anar trencant i corregint, ja que no són exemples de rès.
De rabietetes en fan tots els nens, d'adolescències complicades n'hi ha una pila, i tantes d'altres coses que són típiques de l'edat i no de la condició familiar.

Ens hem d'anar habituant a que de famílies n'hi ha de tots colors i condicions, i que totes són igual de respectables i igual de vàlides.
Jo entenc una família com a grup de persones que s'estimen i es respecten, sigui quina sigui la procedència dels seus membres i sigui quina sigui la seva condició sexual.
començo a estar una mica tipa de que es vegi anormal, allò que no es ceneix única i exclusivament a la "normalitat" d'uns quants.

L'amor és això, AMOR, amor entre persones sigui quina en sigui la seva condició, i si hi ha amor hi ha família, sigui com sigui aquesta família.

4 comentaris:

Victòria ha dit...

Totalment d'acord amb el que exposes...

Roser ha dit...

Silvia, quina raó tens amb les teves paraules....
jo sóc una d'aquestes que quan surt aquest tema de convensar sempre el defenso,sobretot si parlen de families amb dos pares o dues mares,hi ha gent que no ho entenc, les persones som aixó persones i formem famílies, tant se val com siguin formades, lo important com tu dius es que
s' estimin...a vegades m' haig de mossegar la llengua, aquest tema em toca la fibra sensible....

Petonets...

Silvia y Mario ha dit...

Totalmente de acuerdo contigo. Uffff, cuántas cosas que cambiar... cuántas cosas con las que luchar...
Un abrazo

Anònim ha dit...

Aissss Sílvia!!!! La ditxosa motxilla que portem tots, no només els nostres fills, que la porten carregadeta de caramels i d'experiències gratificants.....pobres d'aquestes persones que no veuen més allà del que tenen davant que insignificants i mesquins resulten.

Són pobres amb majúscules perquè no saben els que es perden amb aquesta visió tan reduida de la vida...però ahhhh quan els toca a ells, que d'aquest també en coneixo...aleshores per sort canvien una mica de pensament i obren els ulls a un univers immens....res, jo personalement no em canso de fer apologia de la meva fantàstica posició de adopmami i no em canso de predicar la gran felicitat que el nostre tresor ha portat a casa nostra i de rebot a tota la família més directa.


TENIM FEINA PER FER I ÉS IMPORTANT QUE CADASCÚ APORTI EL SEU GRANET DE SORRA, NO DESFALLIM JUNTS ALGUNA ACONSEGUIREM.

Un petonàs pels tres.

Montse, Carlos i Joan