CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dimarts, 28 d’octubre de 2008

una nit terrible


avui no és un dels meus millors dies.....i a sobre aquest temps no acompanya gens....
ahir a la nit vaig viure una de els pitjors experiències de la meva vida......
fa dies feia una entrada dedicada a la TUla, doncs avui hi torno.
la veritat és que la tula portava una setmana que havia remuntat bastant......doncs ahir vaig estar a punt de perdre-la.....
acabavem de sopar......ella ja dormia, de sobte s'intenta aixecar, i veiem moviments que no éren els normals.....no podia era impossible.....
de sobte, ens adonem que s'havia empassat la llengüa......no vull ni recordar l'escena, va ser terrible.
quina impotència més gran.....veure com algú s'ofega és el pitjor que et pot passar.....
no recordo el temps que va trigar tot plegat.....5 minuts, potser més......el cas és que en lluís finalment va aconseguir treure-li de nou......mentrestant li anavem donant aire....uffffffffffff

es va anar recuperant, i corrents d'urgències a la clínica veterinària......ens van reiterar que el seu cor està més que fort, per això se'n va sortir.......
quan ténen aquesta edat pateixen petites ambòlies.....això fa que no siguin conscients del que fan i per això hi ha aquests accidents.....
li van injectar cortisona, per si hi hagués algun òrgan inflamat degut a la falta d'aire.

la nit però no va acabar aquí......sembla una película, però la realitat sempre supera la ficció.
en arribar a casa, ens van dir que la deixéssim al seu aire que estava molt estressada i que la deixéssim calmar......
ens va demanar per anar a fora, i amb un obrir i tancar d'ulls va saltar al pati del costat.
va caure des de més de 4 metres d'alçada...encara no sabem com ho va fer.
després de tota una odisea un cop més en lluís va aparèixer amb ella als braços.....
es va posar a caminar, com si rès........

jo tinc el cor en un puny......no puc pensar amb les paraules de la veterinària de un accident puntual, segur que té raó, però no estic gens tranquila.
no m'agrada veure-la així......no vull tornar a viure l'escena d'ahir, sort que l'aina dormia.......

a veure avui que ens diuen......però el meu cor té un mal pressentiment.....
us deixo la seva foto, és molt recent.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaya Sílvia, em sap greu. Jo mai he tingút cap animal, crec que sóc massa mandrosa per tenir-ne cura a més de que crec que els animals necessiten espai i a la ciutat no gaudim de gaire, pero puc entendre perfectament a les persones que teniu animals i que evidentment us els estimeu i molt. Espero que la Tula es millori i que arribat el moment no pateixi gaire.
Petons.
Isabel

Anònim ha dit...

quin greu que em sap sílvia.
Sabent com estimes a la tula m'imagino pel tràngol que esteu passant.
ànims i estigues preparada, per desgràcia rès és etern.

una abraçada
jordi

Anònim ha dit...

quin greu que em sap sílvia.
Sabent com estimes a la tula m'imagino pel tràngol que esteu passant.
ànims i estigues preparada, per desgràcia rès és etern.

una abraçada
jordi

Laura ha dit...

Ho sento Sílvia... et puc entendre perfectament i el què deu estar passant pel teu cap també... ja que segurament hi tens sentiments contradictoris... per un costat no vols que pateixi però per l'altre no voldries separar-te d'ella mai de la vida... aiiiii com t'entenc :'(

Eli ha dit...

No tinc paraules!!
Quin greu!!
Ànims i força noia!! ja saps que sempre estic a l'altre costat...

petonets,

Eli

El fil vermell ha dit...

Es pateix molt quan passen aquestes coses... Quan el teu animal de companyia; que amb el temps s'ha convertit en molt mes que aixo; pateix, nosaltres tmb patim!

Una abraçada!
Anna.

Silvia y Mario ha dit...

¡Madre mía, Sílvia! He sufrido yo sólo con leerte. Vaya noche, qué nervios, qué estrés, qué impotencia.

Cuéntanos qué tal sigue.

Besos

Anna ha dit...

mare meva Silvia!! quina nit! quins nervis! Em sap molt de greu. T'entenc perfectament perquè jo també estimo molt els animals i fa molta pena veure'ls patir.

A veure què us diu el veterinari. Estarem pendents.
Una abraçada,
Anna

Myu-Marta ha dit...

Ostres Silvia!!! Quina nit! si es que us ha passat tot de cop. No saps com t'entenc, jo no he tingut mai cap gos, però amb la meva conilla ho vaig passar molt malament, per una banda no volia que patis, però per l'altra no vaig perdre mai l'esperança de que es recuperés, al final no va poder ser i va morir als meus braços després d'estar-me dos dies alimentant-la amb una xeringa cada tres horetes com a un bebé...

Espre'm bones noticies.

Petons

Marta

Anònim ha dit...

Em sap greu Silvia, aquests sustos són terribles.

Ojalá avui el veterinari us digui que està ja tot en ordre

Petonets

Fina

Blanca y + ha dit...

Compi, qué susto tan grande, pobre Tula!
Es una pena enorme tener que separarnos de nuestros amigos tan fieles, la última vez que fuimos a la clínica veterinaria, salía un chico solo y dentro vimos una bolsa sobre la mesa... me dio una pena enorme porque pensé que algún día me tocaría a mi tal encargo...
Espero que aún podáis disfrutar de Tula mucho tiempo.
Besos gordos,
Blanca