CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dilluns, 20 d’octubre de 2008

...i finalment ens van assignar!!!!!!

sempre dic que els pares que hem passat per un procés adoptiu per poder-nos reunir finalment amb els nostres fills, tenim una pila de dates per recordar.....
avui és una d'aquelles.....
en un dia 20 d'octubre d'ara fa dos anys, començava per a nosaltres la nostra aventura particular.

Recordo aquell dia com si fós ara...era divendres i els rumors tot i estar a mitjans de mes es succeïen l'un rera l'altre....les llistes americanes eren un no parar i jo no parava ni un moment de buscar alguna notícia que ens deixés passar aquell cap de setmana de manera diferent....
però rès, tot eren especulaciones i moltes ganes de que passés alguna cosa.....
recordo que aquell dia amb la FIna, una gran amiga nostra, ens vàrem trucar moltes vegades....estavem les dues nervioses, i qualsevol rumor que sortís agafàvem el telèfon per passar-nos la informació.

després de dinar.....quan jo ja pensava que fins dilluns rès de rès, va trucar el telèfon. Era la Fina.....
recordo les seves paraules d'una a una, de fet crec que mai ho podré oblidar.....amb una veu molt tremoslosa, i gairebé sense poder parlar em va dir:
"....sílvia, has vist ara mateix la pàgina d'AFAC?".......
en aquell moment el meu cor es va disparar i va començar a bategar d'una forma com mai ho havia fet.....
jo portava tot el dia enganxada a la pàgina d'AFAC, però no hi havia rès de nou....
però amb les paraules de la Fina, sabia que alguna cosa havia canviat!!!!!
jo li dèia, estem assignats??????
i ella em dèia, tu mira-la, llegeix-ho amb els teus propis ulls....
els dits em tremolàven tant, que era incapaç d'agafar el ratolí per anara a favoritos i clickar.....
quan finalment vaig poder obrir la pàgina, això és el que dèia:

Llegada de las asignaciones
Según información recibida por varias fuentes las asignaciones llegarán a España entre mitad y finales de la semana que viene y las familias las recibirán probablemente a principio de la otra.
La fecha de corte es el 23 de agosto (para aquellas agencias que tienen fecha de registro hasta dicha fecha) es decir que se confirma que entra en dicha asignaciones el grupo de protocolo público del 18 de agosto 2005 que cuenta con más de 150 expedientes.

ENHORABUENA A TODOS LOS ASIGNADOS!!!
Todavía un poco de paciencia. Las administraciones de las Comunidades y las Ecai irán avisando a las familias asignadas cuando dichas asignaciones habrán llegado realmente en sus manos.
Para este grupo de asignaciones la espera se mantiene en 14 meses.

mentre jo intentava llegir amb veu alta, sentia com la Fina i jo estavem plorant, i cap de les dues podia articular massa paraules.....el que ens estava passant era allò pel que tant de temps havíem esperat. Era increíble, un somni!!!!
mai li agrairé prou a la Fina que després de que ella ho sabés, crec q va ser la primera, em truqués a mi per fer-me'n partícep!!!!!
recordo que li dèia...que fort, que fort, i moltes gràcies fina...enhorabona.....

vàrem penjar el telèfon i de seguida vaig trucar al lluís......li vaig dir vine de seguida.....plega...jajajajjajajaja......l'emoció era total!!!
després de parlar amb ell, vaig començar a córrer com mai ho havia fet pel pati de casa fins arribar a casa dels meus pares.....
de la forma que vaig entrar a casa del meu pare, era el que hi havia a casa en aquell moment,ell ja va saber el que passava.... es va aixecar de cop esperant el que volia sentir:
estem assignats, estem assignats.......
em va abraçar tan fort, que fins i tot em va fer mal...jejejeje però era igual......l'emoció era incontrolable....
aquell dia va ser el primer que vaig veure llàgrimes als ulls del meu pare....mai oblidaré aquest moment.
deprés vaig trucar a la meva mare......es va emocionar molt, i quan va arribar a casa vaig viure un altre moment d'aquells que duren per sempre.

a partir d'aquí ja va ser un no parar amb el telèfon, em va donar el temps just per trucar als meus companys de viatge de la família del cor i dir que estaven assignats.
recordo que això va passar als voltants de les 4 de la tarda, doncs a les 8 del vespre encara em trucava el mòbil........estava parlant i sentia com estava entrant una altra trucada i fins i tot hi havia moments que el mòbil i el fixe sonaven alhora.....

aquell dia vaig començar a ser conscient de que els somnis es fan realitat, vaig ser conscient de tota la gent que ens estimava i teníem a prop......i tot això era només el començament de tota la màgia que ens quedava per viure!!!
estavem començant el nostre viatge cap a l'aina, i rés tornaria a ser com abans......

gràcies a tots els que vàreu estar amb nosaltres aquell dia.......i gràcies Fina per TOT!!!!!!

15 comentaris:

Silvia y Mario ha dit...

Me has hecho llorar... he estado ahí, contigo, aquel día... y lo he vivido contigo.

Diossssssss, ¿sabes que un día, no hace mucho, soñé que eras tú quien me daba la noticia de mi asignación?

Un abrazo y felicidades... hoy es uno de esos días que hay que celebrar.

Isabel ha dit...

Ostres Sílvia, quants sentiments, quantes emocions, m'has emocionat, com tu recordo molt bé aquells dies. Ja ho he dit altres vegades pero aquells díes entre que ens vam assabentat que estavem assignats i l'entrega de l'assignació junt amb el día que vam abraçar a les nostres petites, són d'aquells díes que sempre estaran molt presents a la nostra memoria i el record d'aquells moments es tan clar com si hagues succeir ahir mateix.
Isabel

Eli ha dit...

Aixxx Silvia quanta emoció!!
No sé que dir...pq encara ploro ara...però moltes gràcies per compartir-ho.
M'hagués encantat estar al teu costat en aquells moments!!

Petonets
Eli

El fil vermell ha dit...

Ostress... sense paraules Silvia... quan de sentiment en aquest escrit, de debó! M'ha encantat!!!

Una abraçada!
Anna

Anònim ha dit...

M'HE EMOCIONAT MOLTISSIM RECORDANT AQUELL DIA.-
mOLTES GRACIES FAMILIA !!!!!

LLUIS

Lauri ha dit...

Ei silvia, jo no hi era aquell dia, però tot i així m'alegro molt que fós tan emocionant per tu... i casualitats de la vida, aquell mateix dia assignaven un nen d'etiopía a una noia d'un altre blog que llegeixo!

Myu-Marta ha dit...

Ostres Silvia!! Ho has explicat amb tant de sentiment que m'he sentit amb tu aquell dia de fa dos anys.
Em sembla que ens has fet plorar a tots.

Molts petons i gràcies per compartir un moment tan important com aquest.

Marta

Laura ha dit...

XD Silvia.¡qué emoción!.Espero que cuando os asignen a Ona seas tú quien me llame o sea yo quien te llame..........pero se me ha erizado todo el vello imaginándomelo........
Hace días que ando "lejos" de los foros pero ves que voy siguiendo el hilo y mirando la "lilypie".....como se mueve.....
Besos.

merce ha dit...

Silvia , no deixes mai d ´emocionar-nos. Grácies per compartir-ho .Escrius tant bè i amb tant de sentiment que em semblava que estava amb tú compartint aquell moment rebent l´assignació.

Molts petons desde Castelldefels fins a Sant Celoniiiiiii..

Anna ha dit...

Silvia!!!

que bonic recordar moments així!!! I tu ho expliques tant bé!!! Jo no sé què és parir en el sentit físic però els nostres "parts" han estat d'una emoció, una intensitat i una bellesa inoblidables!!!!!!

Cada dia quan veig la Laura (i ben segur que et passa a tu amb l'Aina...i a totes les que sou mares adoptives) dono gràcies per haver pres la decisió d'adoptar. Es la millor decisió que he pres mai.

Anna

Roser ha dit...

Silvia, Silvia, Silvia....
acabo de llegir les teves paraules i ho faig entre llagrimes i kleenex, casi sempre aconsegueixes fer-me plorar quan escrius, jo recordo moltbé aquell dia, estavem tots el de la familia del cor pendents de vosaltres , per fí assignaven als del 18-8-2005, nosaltres erem al darrera aun pas vostre, pendents de que i com, erau els qui ens marcavau el camí perque tot anés bé, i així ha sigut, i ara ho torneu a fer, sempre al davant....aquella noticia era com si fos la nostra, la vam viure casi igual de intensament que vosaltres, però esclar el part era el vostre, nosaltres no teníem contraccions encara,tan sols ens esperavem a la sala del cotat esperant les contrqaccions i el nostre part....
Desitgem poguer viure l' espera i l' arribada de l' Ona igual que hem viscut la de l' Aina.
Es podrien explicar molt moments que hem compartit des de aquella noticia fins a l' arribada de l'Aina, però això et correspon a tú, que ho fas de maravella....
Segueix fent-nos possar la pell de gallina....
Un petonàs familia
Roser

Anònim ha dit...

M´has fet emocionar de veritat, tant com aquell dia ....

M´has fet tornar a bategar el cor tant com aquell dia ...

Havia mirat la pàgina d´AFAC 50 vegades aquell dia, i aquest cop ho feia sense cap tipus d´esperança. Però ... s´havia produït el miracle.

Com que treballava amb el Francesc i ell ja ho sabia, tenia necessitat de dir-t´ho a tu desseguida. Recordo que no atinava ni amb el número i la veu no em sortia, però entre risses i plors t´ho vaig dir, però volia que fossis tu mateixa qui llegís la notícia.

I des de llavors tot va ser diferent, els preparatius per anar a buscar les nostres princeses, mails amunt i avall amb l´Agència de la Dona, el Consulat, .... No voliem que res sortis malament.

Ens havien de passar tantes coses...

Aquelles cartes d´invitació que no arrivaben, aquell viatje ...., i no ens en vam donar compte que estavem donant l´abraçada més dolça que mai haguessim pogut imaginar: les nostres petites eren una realitat.

Aquells nadals tan diferents que vam compartir i mai oblidarem, aquelles excursions en les que ens moriem de fred .... pero tot era tan diferent!!!! ja teniem a les nostres petites.

S´estan fent granssssss, però malgrat tot sembla que sempre hagin estat amb nosaltres.

Gràcies Silvia per explicar tan be tot allò que vam sentir

Us estimem de veritat familia

Fina

Pere i Carme ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pere i Carme ha dit...

aiissss !!! Silvia, quins records...i quines emocions tant boniques ens has fet reviure.
Fa tant poc temps de la nostra trucada....

Una abraçada

Pere, Carme i Marta, desde la Clínica Dexeus..jejeje !!!

Ester ha dit...

Silviaaaaaaaaaaa...voy con retraso..0pero hoy cuando he leido esta entrada...me has hecho llorarrrr... es se me han puesto los pelos de punta imaginando la situaciónnn..que bonito.

Gracias por compartirlo con todos nosotros. Un beso muy grande.

ester.
http://enunbosquedelachina.spaces.live.com/