CCAA 10 abril 2008. Ens queden 476 dies d'assignacions!


"a qui sap esperar, el temps li obre les portes" (proverbi xinès)


El món està a les mans d'aquells que tenen el valor de somiar
i córrer el risc de viure els seus somnis.

(Paulo Coelho)


FELIÇ 2015!

FELIÇ 2015!





"tu história podrá no tener un principio muy feliz, pero esto no te convierte en quién eres, sino en el resto de tu historia; quién tu decidas ser"

(kung fu panda 2)




dimecres, 5 de març de 2008

Què se sent??? s'arriben a estimar igual??

doncs si, això és el que m'han preguntat avui, ni més ni menys!!!, sense més ni més tal com raja.
Amb molta educació i molt de respecte jo he contestat:
igual que a qui senyora?????......a veure si s'adonava de la pregunta que havia fet...
i la senyora insisteix.... vull dir que si te l'estimes com si fós teva?????
aisssss.........jo ja estava apunt d'engegar a la dona a pastar fang, però he seguit allà, contant fins a 10 per no contestar-li el que tenia a la punta de la llengua.
és que és ben meva senyora li asseguro, sap lo que són els fills que néixen del cor????
és clar...aquí s'ha quedat sense saber què contestar.......i jo li dic, no pateixi que li explico de seguida.
l'aina és aquella personeta, aquella filla del cor, que malgrat no ha crescut dins la meva panxa, ha crescut i molt dins el meu cor i miri si l'hem arribat a estimar abans de veure-la que hem creuat mig món per trobar-la.
els fills, he seguit, el que compta és que vinguin d'on vinguin se'ls estimi per ser els teus fills, no perquè portin o no sang igual que la teva .....al fi i al cap, no sé vostè, però jo a part de la meva familia biològica a la que tinc la sort d'estimar moltíssim....les persones més importants de la vida com són el meu marit, els amics i per descomptat la meva filla els he trobat sense tenir-hi cap lligam de sang, però li asseguro que el vincle que ens uneix és el vincle del cor, el més fort que hi ha!!!!!
vol que li torni a explicar si li ha quedat algún dubte??????

quina barra!!!!! això m'indigna!!!!
jo no vaig mai preguntant pel carrer a la gent si s'estima o no als seus fills....mai els hi dic que perquè els van tenir... i mira que a vegades ho penso.....hi ha gent que només els han parit, i prou!!!! per ser pares els hi queda un llarg camí.
però és clar.......amb un fill adoptiu tothom si atreveix, tothom pot opinar el que vulgui, i parlar de si t'ha sortit bé o no, de si l'altra no serà com aquesta, quina obra de caritat..........
jo no demano que la gent entengui perquè hem decidit ser pares a través de l'adopció, m'és igual el que pensin.....però si que demano RESPECTE!!!!

això et fa reflexionar sobre el que ens anirem trobant....ara l'aina és petita, però quan anem pel carrer si s'adoni del que volen dir aquestes paraules.....llavors crec que potser no podré ser tan educada....

en fi,.....aquesta reflexió la dedico a la meva filla que m'estimo tant i tant, i que per sort i per damunt de tot és la meva filla amb tot el que això comporta, abans que adoptada.
crec que la pregunta de si és o no és teva.....hauria de ser una altra....
què vol dir ser mare o pare?????

aquesta fotografia l'ha trobat una amiga i em sembla realment preciosa!!!!crec que va molt bé a l'entrada d'avui, ja que no tots podem dir que hem nascut dues vegades i que ens estimen per partida doble!!!!!

5 comentaris:

Eli ha dit...

Doncs Sílvia, la reposta a "què és ser mare o pare?"...segurament aquesta bona senyora (per no dir-li el que li diria de veritat) no ho sap..pq si fa aquestes afirmacions és que segurament només ha estat mare al paritori. Aquesta reflexió teva m'ha recordat a una conversa que vaig assistir entre dues mares, una mare d'una nena nascuda a Mèxic i l'altre una mare sense dos dits de front...
"És filla teva?"
"...doncs si,ho és"
"No,vull dir que no és teva...teva"
"Doncs si, si que ho és"
"No, és que no m'entens..."
-aquí ja la va tallar-
"Potser m'estimo més no entendre't" i va girar cua.

Teva, meva...qui pot tenir la capacitat de jutjar entre una mare i un fill o filla? Hauria de ser un terreny totalment íntim i personal i només transgedir-lo per gaudir de la felicitat conjunta.

El futur només que portarà coses bones per vosaltres i l'Aina perquè...permete'm una reflexió en veu alta que ja t'he dit més d'una vegada...és una demostració maternal increible el que és veu que hi ha entre tu i la teva filla...perquè tu si que mires amb ulls de cor i de petons...ja ho saps.


Una abraçada!
Eli

Anònim ha dit...

Així es parla, Sílvia, con dos coj.. i ho posso en castellà perquè sona mes contundent.
Isabel

Anònim ha dit...

Quin escrit més maco!
No s'havia que tenies aquesta pàgina web també.
Mentre llegia tot això pensava que tens tota la raó amb tot això que has escrit!

Avui jo he dedicat la meva pàgina a unes personetes molt simpàtiques i que m'han ajudat molt am el meu Treball de Recerca!
Gràcies per l'informació de la post-adopció.

http://www.fotolog.com/a_asm6/41518680

Anna Solà Mumany

Silvia y Mario ha dit...

¿Sabes Silvia? Hace unos días colgué esta foto en mi blog, con el texto que la acompaña en su libro (y mi traducción al español, soy traductora) y desde entonces ocupa un lugar en el escritorio de mi ordenador.

Te adjunto un texto que viene ideal para contestar a esta señora. Espero que te guste:

Texto extraído de la revista Nº 1 "Infancia y Adopción" de ADDIA. Barcelona . Marzo 1997

Como si la hubiera adoptado....

-¿ Verdad que la quieres cómo si la hubieras parido?


La típica pregunta, tras la cual todos esperan el típico sí., me llevó internamente a un no que quiero compartir desde estas líneas con todos vosotros.

- No, no la quiero como si la hubiera parido. De hecho, la quiero bien, bien, como si la hubiera adoptado. Los primeros recuerdos que tengo de mi hija son la sonrisa de una niña de diez meses al vernos por primera vez; la mirada de muchos otros niños contemplando, desde sus cunitas, el milagro de nuestro encuentro y esperando el suyo; los abrazos en las piernas de esos pequeños de 3 y 4 años llamándonos "papá, mamá", "papá, mamá" intentándole dar como mínimo voz de deseo...

Todas las emociones que vivimos cuando fuimos a buscar a nuestra hija, todas aquellas lágrimas incontenibles, todas aquellas risas que consiguieron vencer, finalmente, tanta y tanta tristeza, no se sienten cuando pares un hijo. El embarazo y el parto, cuando la mujer los vive con pleno protagonismo, con todos sus deseos, son una experiencia maravillosa, un auténtico milagro, un triunfo salvaje, la más merecida y gran victoria....Pero aún así ¿quién podría olvidar jamás la tristeza de aquellos pequeños ojos, ausentes y perdidos por no tener a nadie, que se llenaron, poquito a poco, junto a papá y a mamá, con la luz eterna de la risa?.

No, nunca la podría querer como si la hubiera parido, porque es demasiado grande el privilegio, la emoción, de haberla adoptado.

Necesitaba ella tanto unos padres!!!

Deseábamos nosotros tanto un hijo!!!

¿Es que puede haber algo más emocionante, más perfecto, que este encuentro?
A.M. (Barcelona)

sílvia.....esperant a l'ona ha dit...

silvia y mario.....
muchas gracias por vuestro comentario...me ha encantado, no hay mejor manera de contarlo que esas mismas palabras.
me ha gustado tanto, que con vuestro permiso lo copiaré tal cual en una nueva entrada!!
muchas gracias
sílvia